El ball de la pinya .
Era una tradició festiva molt arrelada al passat de les partides rurals d'Alacant, com ara l'Alcoraia, la Canyada o el Rebolledo. Consistia en un ball popular que es feia en una data assenyalada. Lapinya consistia en un artefacte mecànic ovalat (la pinya) que tenia , en comptes de fulles com la pinya pinyonera quan s’obri, una espècie d’hams on anava enganxada una cinta de seda de colors que penjaven per aval, n’havien més d’un centenar , i solament una d’elles, a l’estirar i arrencar-la, obria la pinya deixant-caure confeti i regals. Els fadrins o parelles compraven aquestes cintes per a poder estirar-les i fer el regall a la seua parella... Els regals, per la seua grandària, no solien estar dins la pinya i els triaven els xics per a les seues parelles o promeses com a senyal d’amor festeig.
- La mecànica del ball: Els xics pujaven a l'escenari i estiraven les
cintes per provar sort. Una d'aquestes cintes era la
"guanyadora" i, en estirar-la, obria la pinya per la meitat,
fent caure confetis i regals.
- El rerefons romàntic: El costum marcava que els regals que s'amagaven
dins de la pinya eren obsequis del nuvi cap a la núvia.
La
música era en directe i solia ser un
acordionista i un bateria. Van ser molt coneguts Colauet de les Espilleres, el
Corneta ...
L´últim
ball que es va celebrar en la partida va ser en el Casino en la dècada dels anys 60.
Els
salons de ball van ser dos: el cine
d’hivern, en el seu moment, i el Casino
(estancv, hui Bar Centrakl). En el saló
del cine d’hivern es llevaven les files de cadires i es posaven sobre les
parets laterals, on seien les xiques fadrines i els seus pares. Hi havia una
rebosteria fora de la sala, a l’entrada del cine. Allí es podia comprar
torrats, pipes, llimonada, hi havia també licors, vermut, vi, cervesa, cacaus,
tramussos......
Els fadrins havien d’anar a traure a ballar a les joves, que estaven assegudes amb la mare...
En
el casino hi havia una bar amb una barra a l’esquerra on se servia vi, vermut, paloma, llimonada,
cacaus, tramussos i merengue, com a dolç
especial.. .Horxata , llimó granissat i
aigua civada es feien amb una
garrapinyera, excepcionalment en l’estiu.
Esquema Arquitectónico - Cine de Invierno y Verano
L’impuls
emprenedor de la família Cremades va fer
que en l’Alcoraia pogueren tenir accés al cine en la dècada dels anys 60. Era
el moment que més població tenia la partida ( no tenim dades però entre 500 i
600 persones) . Va ser l’etapa d’Espanya de creixement econòmic accelerat i
modernització industrial que es va
iniciar en 1959, amb el fi de l’autarquia i l’apertura internacional d’Espanya.
Les
sessions de cine sempre s’iniciaven amb el NODO, que era el noticiciari de propaganda ideològica de la dictadura
franquista, que s’havia d’emetre obligatòriament. Per decret, totes les sales
de cinema d'Espanya estaven obligades a projectar-lo abans de la pel·lícula
principal. Mostrava els esdeveniments oficials del règim (inauguracions de
pantans, discursos, visites de Franco), partits de futbol clau, esdeveniments
internacionals i reportatges culturals o turístics d'una Espanya sovint
idealitzada.
Als
cinemes rurals, el NO-DO era sovint l'única finestra visual al món exterior i a
la "modernitat" per a molta gent que no viatjava, a banda de ser el
moment en què la gent s'acomodava a la sala abans del programa.
Les notícies, com les pel’lícules no eren les últimes estrenes però sí que de les més populars de l’época.
Aquestes eren les pel·lícules més populars i
estimades que omplien els cinemes de poble en aquella època, alguna de les
quals van projectar:
·
Marcelino, pan y vino (1955): L'èxit
absolut i inqüestionable als pobles. No hi havia parròquia ni cinema municipal
que no l'exhibís diverses vegades; la història del petit Pablito Calvo
emocionava tothom de la zona rural.
·
Les pel·lícules de Joselito i Marisol (finals
dels 50 i principis dels 60): Títols com El pequeño ruiseñor (1956)
o Un rayo de luz (1960) eren autèntics fenòmens de masses. Als cinemes
de poble s'omplien les matinals i les sessions de tarda amb famílies senceres
que anaven a veure "la del nen o la nena que canten".
·
Don Cicuta i les comèdies de Paco Martínez
Soria o el neorrealisme rural: Produccions com Historias de la radio
(1955) o les primeres cintes de costumisme rural connectaven directament amb la
realitat i l'humor de la gent del camp.
·
Les grans superproduccions bíbliques i
històriques doblades: Quan arribava una pel·lícula com Ben-Hur
(1959) o Los diez mandamientos (1956) als cinemes de capçalera de
comarca o fins i tot en grans cinemes de poble, es convertia en l'esdeveniment
de l'any; tot el poble anava a veure-la en sessió de diumenge a la tarda
("cine de sesión doble i continuada").
·
Pel·lícules de torers i folklòriques: Els
films protagonitzats per figures de la cançó espanyola i del món dels toros
(com Antonio Molina o Juanita Reina) arrossegaven un públic immens a les zones
rurals, on la copla i el folklore eren la màxima expressió d'entreteniment.
El Saló del cine s’utilitzava també per a fer ball on tocava un acordió i un bateria, , conjunts musicals com Els Borlans, músics alcoraiers, atraccions com vedettes i música de ball popular de l’època...També se celebraven esdeveniments com convits de boda o bateigs.
La família Cremades formada pel pare, Vicent, la mare, la tia Pura i els fills, projectistes , Vicentín i Angelito. van ser els responsables del seu funcionament.
Com van desaparèixer? L’arribada de la televisió a la província d’Alacant en 1962 (Madrid 1956) va fer que els cines, tant de l’Alcoraia com de les altres partides, anigueren desapreixent. Al
mateix temps es va produir el fenòmen de l’emigració. Els
anys 60 van ser una dècada de fort èxode
rural a tota la zona. Molts habitants de La Alcoraia van emigrar o traslladar la seua activitat
diària cap a nuclis urbans més grans:
Sant Vicent del Raspeig: Va
ser la destinació principal de l'emigració dels alcoraiers en els anys
60. Sant Vicent era el nucli industrial més pròxim, oferia llocs de treball en
les fàbriques, millors serveis sanitaris i escoles per als joves.
Alacant capital: La reactivació econòmica de la
capital, centrada en la construcció i els serveis, va atraure el veïnat de la
partida que ja no veia futur en l'agricultura tradicional de secà.
Aquest procés
d'emigració cap a Sant Vicent i Alacant va buidar moltes de les cases
tradicionals (algunes d'elles cases-cova), deixant la població de la pedania en
els seus nivells mínims, una tendència de caràcter residencial que canviaria
posteriorment a finals del segle XX i principis del XXI amb la construcció de
noves xalets i segones residències.
Evolució de la població des de 2000 fins a 2024.
Segons les dades publicades per l’
INE a 1 de gener de 2000 eren 186 .El
nombre d’habitants en L’Alcoraia era de
382 en 2024.
