25 d’agost 2016

ARREPLEGAR LES GARROFES...

La collita de les garrofes.....


El garrofer és una arbre cultivat des de  molt antic en  les nostres terres, utlitzant-se la seua fruita, les garrofes , per  a l'alimentació del bestiar: cavalleries, ovelles, cabres i conills. Les llavors que contenen les garrofes, els garrofins, no van tener utilitat fins a la década dels setanta del segle XX.
El garrofer es va originar en l'Orient Mitjà (Turquía, Siria) , va ser portat a Grecia i Italia, al llarg de  la costa nordafricana i cap al Nord,  a Espanya i Portugal. Els misioners espanyols el van portar a Mèxic i Califòrnia.
 És un arbre   adaptat a les terres de secà i  és molt resistent a les sequeres gràcies a les seues arrels extremadament llargues ,és longeu (molts dels que queden són centenaris) i reviscola  amb rebrots que ixen de les arrels de les  soques corcades pels pas dels  anys.
   A finals del  mes d'agost les garrofes han passat del verd al marró  i després al  marró fosc, quasi negre ,és a dir, ja estan madures i és el moment d'arreplegar-les ...

Se solen tirar i arreplegar d'en terra  però , igual que amb les ametles,  es poden col·locar  teles per tot el cercle que forma l'arbre. Per a fer-les caure a terra  s'utilitza una vara llarga o una canya, igualment forta i llarga, perquè s'ha de  colpejar les rames per a que caiguen...També es puja a l'arbre i es menegen les rames , es fan vibrar per a que  se solten. 
 Els garrofers d'estes terres són  arbres ja prou vells,  d'una ombra d'un diàmetre considerable, entre 10 i 30 metres, el que fa  que la faena siga llarga...
  Actualment s'han inventat aparells mecànics per a arreplegar-les (aquí no s`han utilitzat mai).
Utilitat de les garrofes.
  Les garrofes  i la palla eren l'aliment de les mules ,cavalls, burros, és a dir , del bestiar de treball, així com dels conills, les cabres i les ovelles, com a part del seu pinso...
   Mentre va haver bestiar de treball, es van cultivar i es van arreplegar  per a mantenir els animals, però conforme van anar desapareixent i van anar comprant-se les mules mecàniques i els tractors, van perdre la seua utilitat i  el seu cultiu va minvar i  van deixar, fins i tot d'arreplegar-se en els garrofers que van sobreviure a l'abandonament del treball del terreny i, per suposat, van deixar de plantar-se i treballar-se. 
 Desapareixia el bestiar de treball i els animals de corral i, en conseqüència les garrofes deixaven de tenir utilitat i  valor.
  Durant la guerra civil i el temps de fam de la postguerra es van utilitzar per a menjar rostides,  per a fer xocolata, en comptes del cacau, però no tenien més utilitat. Les llavors, els garrofins, que tenen i que quedaven en el corral i els menjadors dels animals, que solament es mengen la beina, no es coneixia que tingueren  cap  utilitat (anecdòticament aquí en l'Alcoaria s'utilitzaven com a marcador dels tantos en les partides de cartes...).
 En la dècada dels 80, no obstant això, es van trobar nous usos farmacèutics i alimentaris que van elevar el valor i la rendibilitat d'un cultiu que ja aleshores es trobava en declivi. Si bé les baines servien de base per a la producció de pinsos, ara també s'aprofiten industrialment les llavors. D'elles s'extrau el garrofí, un espessidor de gran qualitat per a l'elaboració de farinetes, gelats i altres productes.


La goma de garrofí (E410) és una goma vegetal de galactomanana que s'extrau de les llavors del garrofer. Es fa servir com agent espessant i agent gel·lificant en tecnologia alimentària... La seva principal funció és espessar i estabilitzar.A les llavors de garrofer se'ls extreu la pell i es molen.

El garrofer.

Família: Cesalpinàcies

Nom científic: Ceratonia siliqua

Nom popular: Garrofer, garrover

Origen:  Aràbia i Síria.
Resultado de imagen de flors de garroferEl garrofer és un arbre perennifoli de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada i de tronc gros i generalment irregular, amb rames llargues i robustes que poden doblegar-se fins a  tocar el terra. Les fulles són compostes i contenen de tres a cinc parells de folíols, sense el folíol imparell. Les flors neixen directament sobre la llenya vella, mai en els brots nous i s'agrupen. Hi ha tres tipus de garrofers: plantes femenines, que donen flors femenines i fruits; plantes masculines, que només fan flors masculines, i plantes que fan flors amb els òrgans masculins i femenins. El seu fruit, anomenat garrova o garrofa, forma una beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, que una volta madura assoleix un color marró fosc, gairebé negre. La llavor és el garrofí, i té forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrofa.

És un arbre propi del litoral mediterrani, entre els 0 i els 600 metres d'altitud, ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor. Viu en terrenys àrids i assolellats i a vegades acompanyat de l'ullastre i el margalló. A la península Ibèrica, es troba sobretot en el litoral comprès entre Catalunya i el sud de Portugal
LA GARROFA 

Propietats nutricionals

La farina de garrofa conté un 40-50% de sucres naturals (fructosa, glucosa, maltosa i sacarosa), de manera que és un aliment energètic amb sucres de curta durada; un 11% de proteïnes –és molt rica en l’aminoàcid essencial triptòfan, que és precursor de la serotonina, una substància que ens proporciona sensació de relaxació i tranquil·litat–, i menys del 2% de greixos, molt poc, sobretot si ho comparem amb el 23% del cacau pur.
De la mateixa manera que el cacau, conté quantitats significatives de mineralsferro (proporcionalment en pes més que la carn de vedella), calci (també en pes més que la llet de vaca) i magnesi. Però la gran diferència amb el cacau és que la garrofa no conté àcid oxàlic, una substància que actua com a “lladre” de minerals i impedeix l’absorció intestinal del ferro i del calci.
Incorpora algunes vitamines, principalment la provitamina A (bona per a la vista), i algunes del grup B (B1, B2, B3, bones per al sistema nerviós), així com la vitamina D (responsable de la fixació del calci als ossos).
Es tracta d’un aliment lliure de gluten i, per tant, és apte per a celíacs.

Gastronomia

La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.
Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A Balears I al País Valencià ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.
Les llavors s'usen per a fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí, que s'utilitza com a espessidor. L'estat espanyol n'és el primer productor mundial.

Actualment, hi ha botigues de dietètica que venen farina de garrofa i preparats alimentaris a base de garrofa, que busquen  recuperar el consum d'aquest aliment tradicional menyspreat,car la garrofa és naturalment dolça, no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. És un bon succedani del cacau per a persones que pateixen afeccions renals i hepàtiques, reumatisme, gota i artritis. La farina de garrofa es pot fer servir per a la preparació de pastissos i bombons.
Rawnie. Pastís cru de xocolata o com n'és de fàcil endolcir-se ...
Postres Archives - Receptes Vegetarianes😋Els deliciosos productes amb un ingredient molt especial que es ...
Les zones productores de garrofa presenten climes amb temperatures temperades i estius secs amb la següent distribució a nivell mundial:
·         Espanya: 40%
·         Itàlia: 15%
·         Portugal 10%
·         Xipre 7%
·         Marroc 5%
·         També a Turquia, Grècia, Austràlia (regions d’Adelaida i Perth), Nova Zelanda, Califòrnia i Sud-àfrica.
El País Valencià  representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.
Virtuts medicinals
L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.

Curiositat
             
• Segons la tradició cristiana, les garrofes van ser l’aliment de Sant Joan Baptista quan aquest estava al desert, d’aquí que en molts països centreeuropeus es conegui al garrofer per pa de Sant Joan.
• Les faves del garrofer, molt uniformes en pes, van ser els primers “quirats” amb què els orfebres de l’Orient antic pesaven l’or i les pedres precioses i van donar nom a l’actual mesura. També les medicines més valuoses es pesaven en quirats. De fet, quirat prové del grec antic (keration), que significa garrofer. Els àrabs els van donar el nom de karats, del qual procedeixen els vocables quirats en català, quilates en castellà, carats en francès i anglès i karats en alemany. Les llavors de la garrofa són dures i de pes molt semblant, totes solen pesar uns 200 mg.
• Amb el làtex que s’obté una planta lletosa anomenada lleteresa i unes gotes del suc de les garrofes verdes es feia el “vesc”, utilitzat per a la cacera d’algunes aus.
• El garrofer del dimoni és un arbust caducifoli tòxic i pudent que té un fruit que recorda la garrofa, d’aquí el seu nom.
• A Grècia i Xipre, així com en altres zones de l’Àsia Menor, el garrofer s’associa al culte de Sant Jordi i hi ha moltes capelles dedicades a aquest sant que tenen aquests arbres al voltant. Això podria deure’s a la coincidència de la fructificació del garrofer amb la segona festa de Sant Jordi, al mes de setembre.
• Al País Valencià i a diversos punts de Catalunya es busca aigua amb varetes fetes de garrofer, mentre altres les fan servir per descobrir tresors. Es diu que el garrofer té una gran facilitat per atreure llamps i que les millors varetes per trobar tresors són les fetes d’arbres foradats per aquestes descàrregues elèctriques.
• A Tortosa es ballaven les danses del garrofer, un entremès de moros i cristians que es representava al carrer del Garrofer.

      El nom científic del garrofer és Ceratonia siliqua. Els antics grecs coneixien aquest arbre com keratonia, un mot sorgit de la suma de keras (banya) i keration (mitja lluna). I és que moltes garrofes semblen les dues coses
.


        Lectures interessants:

     1- Sobre el garrofer i el seu perill de desparició....
  

   
        AGRICULTURA | Alimento para animales, una 'joya' para la industria

     Algarroba en 'peligro de extinción'


    http://www.elmundo.es/elmundo/2012/08/19/valencia/1345405734.html 
       

    2-Receptes:


        












06 d’agost 2016

Faenes tradicionals del camp: arreplegar l'ametla i les garrofes.

FAENES TRADICIONALS  DEL CAMP:  "FER L'AMETLA"
 Les faenes del camp van lligades a les estacions i sotmeses a la climatologia. Quan arriba l'estiu i la calor, és el moment d'arreplegar les collites  que s'han sembrat i treballat durant  l'hivern i la primavera, com són la sega dels sembrats , arreplegar l'ametla i , acabant l'estiu , la verema.


LA COLLITA DE L'AMETLA: "En l'estiu tot el món viu" diu la dita... Però el treball en estos mesos en el camp és dur,  perquè a la dificult de les faenes que s'han de fer, s'ha d'afegir la penositat  de la calor...Per eixe motiu  la  mula i el carro estaven aparellats de bon matí, per estar al camp   a l'eixida del sol, amb tots els estris, tot el que feia falta, preparat: els garrots, les canyes llargues, el llençols , els cabassos , els sacs , les nyugasses, la botija de l'aigua , l'esmorzar i, si era molt lluny i no tornaven al migdia, el dinar . Cada  cosa, el seu ús: el garrot per a colpejar les rames i fer caure les  ametles , és a dir, "espolsar,"(les fires de les festes de Sant Vicent,  Santa Faç i Sant Pasqual eren llocs on es compreven totes estes ferramentes...) ; les canyes, per a fer  les puntes més altes i repassar el que no havia caigut; els llençols o lones, ( quan no havia encara plàstic industrial , no existien les teles de xarxa de plàstic) per a que no caigueren en terra (fins als anys quaranta del s.XX s'espolsava directament en terra); els cabassos d'espart, de llata, d'una barcella per anar plegant les d'en terra i, de dues barcelles per a buidar les teles; els sacs per a omplir-los i portar-les a casa; les nyugasses d'espart ( a vegades arrancaven un manoll d'almasset  dels marges i feien la nyugassa., per a nyugar els sacs; la botija, baix l'ombre d'un garrofer, per a beure aigua...
Normalment els homes espolsaven mentre les dones i altres homes canviaven les teles de banda del mateix ametler o a un altre ametler. Les dones arreplegaven les d'en terra, és a dir," plegaven"  i els homes  abocaven  els cabassos als sacs i "els sacsejaven" per a que s'ompliren bé. Les faenes de més força par als homes , que no les més pesades, perquè  per a plegar, havien d'anar sempre acatxades, ajupides quasi tot el dia...
 Si les ametles estaven obertes queien fàcilment al colpejar les rames amb el garrot, si estaven mig closes algunes es quedaven i havien de repassar millor i si estaven closes es deixava per a més avant, ja que eren unes quantes varietats i no totes obrin per igual: planeta, castellet, "rompessacs", marcona, desmai, mollars...
  Una de les faenes prèvies era prepar el terra, "fer els sòls" : s'havia de deixar pla, sense solcs, i es feia passant la tauladora, ataulant-lo, és a dir, aplanant-lo per a després arreplegar-les d'en terra...Igualment es feia per a les oliveres...Era la faena del mes de juny.
Actualment es llaura i s'aplana al mateix temps...



Sòls aplanats i preparats per a posar les teles
Eines per a fer l'ametla, manualment, en l'actualitat.


 Les dones vestien faldes llargues fins als peus, baix un  brial de tirants  i camisa o brusa de mànega curta, amb  manegots  per defensar-se els braços i mans contra l'acció del sol o contra les esgarrinxades. Mocador  al cap i barret de palla d'ala ampla...
Els homes portaven pantaló llarg i camisa  amb la mànega arromangada amb camiseta interior de tirants,  avarques (antigament d'espart) i barret de palla , d'ala normal.
  Anar tapats, amb falda i pantalons amples, manegots o mànegues arromangades i barret cobrint-se del sol i de  la molesta polseta que desprenen les ametles o dels polls, en cas de tenir-ne els arbres, era la manera de treballar i lluitar contra el sol i la calor...
Una volta en casa, buidaven els sacs a un muntó i des d'allí  amb cabassos al tauler on es pelaven manualment, una a una...Per a pelar també es llogaven  dones, que cobraven per cabàs pelat.
  En els anys setanta van aparéixer les máquines de pelar,  bé elèctriques o bé  connectades al tractoret o la mula mecánica, substituts de la mula i del "matxo", que tenien tots els  llauradors i que  a partir dels anys seixanta van anar desapareixent...Va ser la necanització del camp, al mateix temps que l'abandonament de les faenes  agrícolas per treballs més segurs i millor pagats en la indústria que sorgia en la población veïna de Sant Vicent i en la capital, Alacant.
 En l'actualitat les petites plantacions que queden són arreplegades pel propietari amb ajuda de la família...Tots tenen el tractor o tractoret, teles i màquina de pelar.



Les noves explotacions, com el cas de la finca El Campello, ja están preparades per a l'arreplegament  mecanitzat: el tractor porta les teles, que s'extén al voltant de l'ametler, el sacseja per la soca, per a espolsar les ametles, que cauen sobre les teles i van a parar a la màquina de pelar que porta incorporada... Tot automàtic.









Història

L'ametller va començar a ser cultivat a Pèrsia, Síria i Palestina. En les llegendes de la bíblia, el patriarca Abraham utilitzava vares d'ametller per construir corrals on tancava els seus nombrosos ramats i el cèlebre bastó d'Aaró era una branca del referit arbre.[4] A la Bíblia l'ametller simbolitza la vigilància i el bon fruit, per això apareix entre els que selecciona Aaró i està present a Paradís terrenal. Per aquest motiu sovint envolta les pintures de Jesús infant (el fruit de la Verge) o a la seva mare.
Els grecs varen ser els difusors d'aquesta espècie vegetal arreu de la Mediterrània. A finals del segle XVIII uns missioners franciscans, amb fray Juníper Serra (natural de Petra) al capdavant, van plantar ametllers de les nostres terres en la regió californiana de San Diego.[5]

Etimologia

Ametller deriva d'ametlla, la qual prové del llatí amygdăla, a través d'una forma llatina vulgar amyndŭla. Segons P. Aebischer, el procés d'aquest mot hauria estat: amyndŭla > amenla > amel·la o ametla > ametlla. El seu nom científic prové del llatí prunus que significa cirerer silvestre i amygdala. Els epítets de les principals varietats dulcis dolç, pel seu fruit comestible o amarus pel gust amarg.. 
VOCABULARI
BARCELLA f. || 1. Mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d'una quartera; cast. barchilla. A les Balears es divideix en sis almuds; a la regió de València, en quatre almuds.
ALMUD m. || 1. Mesura de grans, de capacitat variable segons les comarques; cast. almud.
 Al Regne de València l'almud o armud és la quarta part de la barcella i equival a un poc més de quatre litres (Val., Cast., Sueca, Gandia, Alcoi, Tàrbena, Al., etc.); cada almud conté 4 quarteronets, i cada quarteronet 8 mesuretes; segons l'antiga mesura de València l'almud era la quarantavuitena part del cafís, com es dedueix d'aquesta apuntació: «el cafiz de la civada a la dita mesura a setze besties lo dia, e vendrà per bestia tres almuts»

QUARTERA (i dial. cortera). f.
|| 1. Mesura d'àrids, de capacitat variable segons les comarques, però aproximada a 70 litres; cast. cuartera






Carro

Vehicle format d'una postissada horitzontal amb baranes o sense, muntada damunt dues rodes i proveïda d'un espigó o dos braços per a enganxar-hi una o més bísties que l'estirin, i serveix per al transport de persones i principalment ce coses pesades i  voluminoses.




Sac
Recipient de roba, generalment de classe inferior, fet doblegant-ne un tros rectangular, cosint els voravius i deixant obert un costat que forma la boca; serveix per a tenir coses sòlides.
Voler sac i peres

Refranys-del-camp-eines-estris-aparells
http://josegargallo.blogspot.com.es/2015/06/refranys-del-camp-eines-estris-aparells.html