08 de juny 2026

L'AIGUA DE LA FONT DE LOS GRANADOS EN ALACANT.

https://alcoraia.blogspot.com/2016/11/lalcoraia-historia-de-laigua.html

Context històric-social

El pànic al còlera i l'aigua com a vector de contagi.

El segle XIX va estar marcat a Alacant per devastadores epidèmies de còlera (especialment les de 1834, 1854, 1865 i 1885). Encara que inicialment es creia en la teoria dels "miasmes" (gasos nocius de l'aire), la premsa mèdica i generalista alacantina prompte va començar a apuntar directament als pous i a l'aigua dels aiguadors com el focus principal de propagació.

        La psicosi dels pous: periòdics com El Constitucional o El Graduador publicaven alarmants articles exigint el precinte immediat dels pous urbans de la ciutat a causa de les filtracions de les "aigües brutes i fecals" del subsòl (Alacant mancava d'una xarxa de clavegueram moderna).

        El refugi en les aigües rurals: En els moments més durs de les epidèmies, la demanda de l'aigua portada des de brolladors de l'interior —com les mines de l’Alcoraia o la Font de los Granados— es disparava. La premsa la publicitava com a "aigua medicinal" o "fina", lliure de les corrupcions de la ciutat, convertint-se en un article de luxe higiènic que només els més rics podien pagar a domicili.

2. La inspecció dels recipients i l'aigua estancada"

Una de les denúncies higièniques més repetides en la premsa afectava directament les ferramentes de treball dels aiguadors : les botes , els carros i els cànters...Es criticava obertament que molts carreters utilitzaven grans botes de fusta per a transportar l'aigua des de les partides rurals que a penes es llavaven per dins acumulant  floridura i bacteris a causa de la calor del trajecte. Carros amb roba bruta sobre el recipients d’aigua...

L'aigua "grossa" enfront de l'aigua "fina"

La premsa dividia l'aigua d'Alacant en dos categories higièniques molt clares: l'aigua grossa (extreta dels pous de la ciutat, molt salobre i dura, que els higienistes desaconsellaven totalment per a beure però que les classes baixes usaven per a llavar pel seu baix preu) i l'aigua fina o dolça (procedent de les mines rurals com les de l’Alcoraia). Esta última era el vertader motor del negoci a domicili, considerada pels metges de l'època com l'única garant de la salut pública familiar fins a l'arribada de la xarxa de Sax en 1898.


La Font de los Granados.

Boca de la mina al fondo

Conducció de la mina a la font i bassa


La Font de Los Granados , situada en l'emblemàtica partida rural de l’Alcoraia, va jugar un petit  paper idins de la complexa xarxa de proveïment i venda d'aigua a la ciutat d'Alacant i els seus voltants durant el segle XIX i principis del XX.

A diferència dels grans projectes públics o de les concessions a gran escala com la del Marqués de Benalúa, Los Granados representa el viu exemple de la gestió de l'aigua lligada a les grans finques i hisendes agrícoles de la comarca, que van acabar convertint-se en salvavides per al consum humà en èpoques d'extrema necessitat.

 Origen i caràcter privat de la Font

Situada a esquena de la finca històrica homònima (propietat de famílies terratinents, vinculada en el segle XIX a la família Martínez), la Font de Los Granados  aprofitava els rics aqüífers subterranis de la zona de l’Alcoraia mitjançant el sistema tradicional de mines d'aigua (galeries excavades per a interceptar el nivell freàtic).

 L'explotació comptava amb dos infraestructures hidràuliques: una mina antiga primera i una posterior excavada a un nivell inferior, realitzada precisament en el segle XIX a conseqüència de la progressiva baixada del nivell freàtic de les aigües en tota la zona.

Encara que inicialment l'aigua estava destinada al reg de la pròpia hisenda , l'excel·lent qualitat d'este naixement  subterrani (en comparació amb les salobres aigües dels pous de la pròpia capital) prompte va despertar l'interés  comercial.

Bassa i caseta llavdors i font.


El punt de subministrament i la venda a carruatges

Donada la seua ubicació estratègica en les rutes interiors que connectaven les partides rurals amb la capital i altres viles pròximes com Asp o Monfort, la Font de Los Granados es va consolidar en el segle XIX com un lloc de subministrament clau.

        L'assortidor exterior: entre la  boca-mina i el safareig de la finca va existir un element —del qual hui queden restes derruïdes— que funcionava com un assortidor exterior d'aigua potable.

        Logística del repartiment: este assortidor estava dissenyat específicament per al proveïment de la partida i, fonamentalment, per a la càrrega de cànters en carruatges. Els aiguadors rurals i carreters acudien expressament fins a los Granados per a carregar les seues botes i grans atuells ceràmics aprofitant que la font no va deixar de rajar aigua neta fins i tot en períodes de sequera sevra.

Font.



        Distribució cap a Alacant: Una part d'esta aigua carregada en carruatges prenia rumb a la capital a través del traçat dels camins tradicionals, venent-se a domicili a un preu major que l'aigua de pou comú o de pluja a causa de la seua puresa.

El contrast amb el declivi del segle XX

Encara que durant tot el segle XIX i els inicis del XX la Font de los Granados va destacar per la seua frescor i la seua viabilitat comercial per al consum, amb el pas de les dècades  va passar a utilitzar-se per al reg de la finca: hortalissa i arbres (ametlers, oliveres, garrofers..) per la família Quirant-Pastor. En els anys setanta , les aigües de los Granados van passar a alimentar els hivernacles i cultius  de la societat "Flor Alacant" (dissolta a la fi dels anys 80), dedicada a la producció intensiva de clavells i roses.  Va ser em eixa època, quan es ve fer el pou de dalt de la Serra de les Àguiles, quan es va assecar el naixement que venia brotant, com a mínim , des del  s. XIX.

Hivernacles de clavells abandonats.

 

Revisant l'hemeroteca de la premsa alacantina del segle XIX (amb capçaleres històriques com El Graduador, El Constitucional o La Unió) i les actes municipals de l'època, es poden trobar nombroses mencions que reflecteixen la desesperació de la ciutat pel líquid element i com es fiscalitzava el negoci de les aigües portades des de les partides rurals com l’Alcoraia.

Encara que moltes d'estes cròniques no utilitzaven el terme exacte "Font de los Granados " (ja que la premsa solia generalitzar parlant de les "aigües de l’Alcoraia", "aigües del Marqués de Benalúa" o simplement dels "conductors i aiguadorrs de les partides"), les notícies de l'època reflecteixen a la perfecció la realitat d'este comerç. . La premsa de finals del segle XIX arreplega freqüents queixes dels veïns sobre el preu i la picardia dels repartidors:

•        El control de preus: En els periòdics locals eren habituals les cartes al director denunciant que els aiguaders que portaven aigua de qualitat dels pous i fonts de l’Alcoraia duplicaven el preu per cànter aprofitant les onades de calor.

•        La picardia del "bateig": Hi ha cròniques satíriques i denúncies en premsa que alertaven als inspectors municipals que alguns carreters, per a multiplicar els seus guanys, detenien els seus carros abans d'entrar a la ciutat (en zones com el camí vell o els voltants de Sant Blai) per a mesclar l'aigua pura i dolç del brollador rural amb aigua salobre de pous suburbans més pròxims.

L’aigua de los Granados, venuda en l’última època en marraixes, s’anunciava  precintada,( precinte de plom) per a assegurar la seua originalitat.