L'Alcoraia (Alacant) - La Alcoraya (Alicante): 10/02/15

Muncipi : Alacant Pda.Alcoraia
Província : Alacant
Códi Postal: 03699
Latitud 38.3791300
Longitud -0.62691

L'Alcoraia -Etimologia-Història.
Partida del terme municipal de l'Ajuntament d'Alacant, situada al Nord-Oest del mateix, limitada por la Serra Fontcalent i la Partida de Rebolledo, al sud; la Serra Mitjana i les Llomes de l'Alabastre, Partida de la Canyada, a l'est; la Serra de les Àguiles i Sant Pasqual ( Agost, Monfort) pel Nord i el Barranc de l'Infern per l'oest (Alacant, Monfort). Comunicada per la carretera local que va des de Casa Alenda ( Montfort, autovia a Madrid) a Sant Vicent, que travessa tota la partida d'oest a est. Per un camí asfaltat que pel sud porta al Rebolledo, a l'autovia de Madrid i per un altre,sense asfaltar, pel nord, que porta a Agost.

El camí més antic de tots , hui poc utilitzat , és el Camí del Cementeri, que enllaça la partida amb Alacant, passant per la vora de la Fontcalent, pel costat de l'antiga font, la Serreta Llarga i el cementeri d'Alacant i que continua, després de creuar la partida, cap a Orito o Montfort, per entre les Serres de les Àguiles i Sant Pasqual, que actualment han batejat com a Camí Santiago. És , sens dubte, la via més curta i recta intercomarcal que segurament seguirien les antigues cavalleries. (El servei de la Guàrdia Civil, quan es feia a cavall, en el s.XX, seguia esta ruta).

Etimologia

L'origen del topònim és clarament àrab o arabitzat, fet que demostra la presència i la importància de les comunitats musulmanes en aquesta zona durant l'època de l'Al-Àndalus. Tot i això, hi ha diferents teories sobre el seu significat exacte:

L'alquerieta: La hipòtesi més estesa entre els filòlegs apunta que prové del diminutiu de l'àrab al-qarya (que significa alqueria), és a dir, al-qurayya, que es tradueix com "la petita alqueria" o "l'alquerieta".
L'Alcoraia era el traçat físic de Celeret
Celeret era l'anotació romana per a indicar un "camí ràpid". Doncs bé, els arqueòlegs i historiadors (com els estudis sobre el sistema viari romà de la província) han determinat que la drecera de Celeret passava exactament per l'Alcoraia:
- La via naixia a la zona d'Asp/Monfort (prop de la Villa de los Baños o el ronsal de la Via Augusta).
- En lloc de seguir cap a Ilici (Elx), trencava cap a l'est buscant l'estret de l'Orito.
- Des de l'Orito, creuava tota la foia i els plans de l'Alcoraia.
- Finalment, baixava directament cap a Fontcalent i a la ciutat romana de Lucentum (el Tossal de Manises, a l'Albufereta d'Alacant).
Per què té un nom àrab si el camí és romà?
El nom d'Alcoraia (de l'àrab al-qurayya, que significa "el llogaret" o "la xicoteta alqueria") ens indica que, quan els musulmans van arribar a la península en el segle VIII, van trobar en eixe punt un assentament o una parada de postas que aprofitava l'antiga ruta romana.
Els romans van crear la drecera (Celeret), els visigots la van continuar utilitzant (de fet, el document que menciona Celeret, el Cosmògraf de Ravenna, és d'època visigòtica), i els àrab van acabar batejant el lloc com l'Alcoraia per la xicoteta comunitat que vivia a la vora del camí.

Referències
1. Jump up↑ Alcoraia. Gran Enciclopèdia Catalana 2. Jump up↑ Alcover, AM i Moll FdB.: Diccionari català-valencià-balear, Editorial Moll, Palma, 1980 3. Jump up↑ Barceló, M(1980)"Sobre tres topònims berbers a les Illes Orientals d'Al-Andalus", El marges, Barcelona, 18-19, p. 3-45 4. Jump up↑ Rosselló Bordoy, G.(2010). "Alguns topònims d'època islàmica a Muntuy", I Jornades d'Estudis Locals de Montuïri: Terres i gent, Ajuntament de Montuïri i IEB

2.Títol: La Alcoraya: un espacio histórico agrícola y vial / Por Eneida García Garijo (Formato PDAutor: García Garijo, EneidaPublicación: Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2016

"Les primeres fonts islàmiques per a este ramal s'associen a «°*Asf» (Aspe).

Ens les proporciona el geògraf al-*cUdn (s. XI) que descriu l'itinerari

des de Mùrcia a València (AL-*CUDRI, 1965). La cita fa referència a la

«alqueria d'Asp» i no al castell (no apareix com a tal fins a 11 72) (R. AZUAR,

1 9 8 1 , 55). La cita podria referir-se a un espai més ampli, que formara part

de la unitat econòmic-espacial de «*cAsf», podent ser així, identificat

amb l'àrea del nostre estudi.

En època moderna, l'Alcoraia apareix en estudis agrícoles i geogràfics

de la zona. També tenim representacions cartogràfiques d'esta via

a mitjan s. XVII. En el s. XIX adquirix gran popularitat pels seus naixements

d'aigua, que després d'un projecte de «portada d'aigües des de l'Alcoraia

a Alacant» per Sr. Pardo Jimeno en 1 8 8 1 , proveïx a la capital més de vint

anys sense interrupció. També hem de destacar que el camí que seguia

l'aigua fins a la ciutat, era conegut per «el vell camí de la *Alcoraya a

Alacant» (FIGUERAS PACHECO, 1 920), sent este, el traçat al qual nosaltres

fem referència."

Casa Alcoraia

Espai agrícola.

De l'Alcoraia tenim notícies, que ens la descriuen com una de les

zones especialment favorables per al cultiu dins del secà per la seua riquesa

d'aigua. En 1428 hi ha notícies sobre reparacions d'assuts en la zona

(f. A. d'ARQUES JOVER, 1966). També existien dos aqüeductes medievals

desapareguts amb la riuada de 1982.

En tota la partida hi ha mostres de la seua riquesa aqüífera i de l'aprofitament

que d'ella es fa en l'actualitat. Únicament en l'alqueria que

dona nom a la partida, tenim nombrosos elements relacionats amb l'aigua

com: 1 *algibe, 4 basses, 1 safareig i 2 mines que *horaban la roca de

la muntanya més de 130 m. de profunditat.

Ja hem esmentat en l'anterior apartat, la importància que este

aqüífer va tindre en el segle passat per a la ciutat d'Alacant, encara que no va ser

l'única que va rebre les seues aigües ja que també Elx es va proveir d'elles des de

1889 fins a 1923."

Restes arqueològiques

Al llarg d'este itinerari, trobarem petjades arqueològiques d'època

romana. Hem de destacar les restes de la vila, situada en la lloma a esquena del caseriu

de l'Alcoraia. També la instal·lació sota-imperial localitzada

en la Serra de Font-Calent i que arriba al s. Vil d. C. (E. LLOBREGAT, 1977).

En la mateixa serra es troba les restes de dos torrasses (un quasi derruït

i el segon de 2,60 m. d'altura), que per la seua factura podem dir que

són medievals.

L' Alcoraia: un espacio histórico agrícola y vial / Por Eneida García Garijo (Formato PDAutor: García Garijo, Eneida

Centre polivalent

Va pertànyer a l'Ajuntament de Sant Vicent al s.XIX. i malgrat que administrativament està dins del terme d'Alacant, històricament ha estat i continua més lligada a Sant Vicent que a Alacant, per ser el nucli poblacional gran més proper i perquè és aquest ajuntament el que li ha donat, des de sempre, els serveis més importants com la sanitat i educació .Molts dels alcoraiers van emigrar en els anys 60 a esta població… És significatiu que la majoria dels avantpassats dels alcoraiers estan enterrats en el cementeri de Sant Vicent des de sempre. S'ha hagut d'esperar al s. XXI per a tenir servei públic de transport a Sant Vicent-Alacant i metge de capçalera , en la Partida de la Canyada. Però l'emigració en els anys 60 va ser majoritàriament a Sant Vicent, on havia treball en la indústria i escoles per als joves. La resta de serveis (recollida de la brossa, aigua potable, seguretat…) els dóna l'ajuntament d'Alacant.

Instal·laciions esportives i lúdiques

També en la primera dècada d'este segle es van convertir les antigues escoles públiques en un centre cívic polivalent i una capella, es va fer un recinte per a festes i activitats esportives, amb un escenari i vestuaris, s'ha posat enllumenat públic en les entrades dels principals camins i les forces de seguretat presten servei tant a diari com en els actes

https://www.google.es/maps/@38.3767966,-0.6264182,4521m/data=!3m1!1e3

Activitats tradicionals.

Les activitats agrícoles , ramaderes i la mineria han sigut els treballs tradicionals dels alcoraiers.

Casa Lo Boligni

La major part de la partida pertanyia a dues finques: Finca Lo Boligni i Finca Casa Alcoraia. Moltes d'eixes terres eren treballades per alcoraiers que les tenien llogades als seus propietaris i amb el temps, algunes van passar a ser comprades per ells. Les terres eren de secà, fins als anys 60, quan la societat agrícola BONISA va portar aigua des de naixements d'Agost i posteriorment les canalitzacions van revertir a la Comunitat de Regants Alacant-Nord, que es va crear per a convertir-les en terres de regadiu. Estaven dedicades al conreu d'oliveres, ametlers i garrofers. Sembrats d'avena, civada i forment i alguna vinyeta de raïm de vi, per al consum familiar. Dos o tres ramats d'un centenar d'ovelles i cabres ( producció de llana i carn) pasturaven les terres de la partida. Estes activitats han acabat abandonant-se i perdent-se amb el temps i són pocs els bancals que estan cultivats actualment, petits rodals dins d'una zona plena de petites construccions, plantacions abandonades i terra erma.

Solament la Finca El Campello, plantada d'ametlers , és l'única plantació de vàries hectàrees que està actualment en plena producció.
La resta són petites plantacions , principalment d'oliveres,amb una producció per al consum familiar. El minifundisme, els baixos preus de les vendes, el preu de l'aigua i la poca qualitat de la mateixa, han portat a
l'abandonament de l'agricultura, que ha quedat com a una activitat d'oci per als descendents dels antics llauradors, emigrats i dedicats a altres activitats.
La finca Casa Alcoraia, en el 2004,va passar a nous propietaris i va ser transformada en una gran plantació de cents de milers de palmeres, actualment abandonades. Lo Boligni, passava a ser granja escola.

http://vipianetti.wix.com/-lo-boligni

Granja-Escola Lo Boligni

Casa Alcoraia. Palmeres

La mineria
Ja en el s. XVIII es té coneixement d'unes mines per a l'extracció de cinabri en la Serra de Sant Pasqual, en la zona coneguda com els plans de les mines , zona de la solana de la serra que és vessant de la finca el Campello. Sobre aquest tema hem de veure l'estudi publicat en el blog “Rutas y vericuetos”, al qual farem referència en altres ocasions.

http://rutasyvericuetos.blogspot.com.es/2013/12/la-mina-de-la-alcoraya.html

Si fem una excursió per la zona podem veure les restes d'aquelles explotacions i des de lluny podrem observar les empremtes que va deixar en el paisatge , s'observen els muntons d'argila que canvien de color sobre la solana …

http://www.mcu.es/ccbae/es/consulta/registro.cmd?id=183070

Muntons de terra que assenyalen les mines.

Restes de minerals després de la cocció

Fàbrica actual i pedreres .

L'activitat minera més important ha sigut la de producció d'algeps. Les formacions calcàries de les llomes que l'envolten van propiciar el desenvolupament de pedreres dedicades a l'extracció de la roca i la seua transformació en algeps, des de temps immemorials ,que han deixat vestigis que podem veure actualment (clots, forns…) per tota la partida, des de les llomes de les Índies, en lo Boligni, les Garcies prop de les Viudes, la Lloma Negra i voltants (Finca Casa Alcoraia)… i les actuals explotacions de Les Viudes i Alabastre.

Restes de forns. Lloma Negra. Casa Alcoraaa


Algepsars de Les Viudes

Forns dels Garcia, ( el tiu "Maniuelet")

El procediment antic d'obtenció de l'algeps era senzill: es fabricaven cartutxos de pólvora amb cendra de sarments, es posaven detonadors, amb masses clavaven barrines en les roques per a fer el forat on es col.locava el cartutx i es feia explotar. Després es destriaven les pedres i les que valien les portaven al forn, que s'havia construït prop del jaciment ( es traslladaven amb cabassos o amb ajuda de mules…). Els forns eren com una gran olla invertida, de dos o tres metres d'alçada, amb una porta per on es col·locava la pedra formant volta i enmig, en el forat, es posava el combustible per a coure-la. El procés durava dos o tres dies i sempre havia alguna persona de guàrdia per afegir la llenya o el carbó que feia la calor. Després es deixava reposar un dia. Una volta triades , segons la qualitat, es passava a triturar-les començant per desfer-les amb colps de maça i després es molien amb " roglons", tirats per animals, com si fora la batuda de la sega, fins convertir-les en pols.

Amb el temps , amb l'aparició de maquinària, desapareixeria esta manera artesana i apareixerien les fàbriques on es portava la pedra: La Meca, Boix… i es faria tot el procés industrial: forns i molins elèctrics, cintes transportadores…

Actualment, l'única fàbrica de la zona, amb la crisi de la construcció, està tancada.

Pedreres llomes de les Índies, Lo Boligni

Restes d'altres explotacions mineres. Lo Boligni.

Per la Serra de Sant Pasqual podem observar també l'existència d'antigues explotacions de calcita(*) Se seguia la veta, a voltes en forma de trinxera, a nivell superficial i altres en forma de mina. Podem trobar-les en esta serra i en la zona de la Casa dels Pous.

Casa dels popus

(*)La calcita és un mineral del grup dels carbonats i el polimorf més estable del carbonat de calci (CaCO3). Gaius Plinius Secundus la va anomenar així ja l'any 79, del llatí Calx, que significa calç viva. A vegades s'utilitza com a sinònim pedra calcària, per bé que la calcària és en realitat la roca formada majoritàriament per calcita. Pertany i dóna nom al grup calcita de minerals.

Usos.

Se n’extreu en gran quantitat per una àmplia varietat d'usos: fabricar ciments i morters, com a pedra de construcció, com a adobs agrícoles per terres massa àcides o fins i tot (la calcita transparent) per a la indústria òptica per fabricar polaritzadors de microscopis. La calcita fosa s'utilitza també en la indústria metal·lúrgica de l'acer i en la fabricació del vidre. La calcita mòlta, anomenada blanc d'Espanya, s'utilitza com a abrasiu suau. A més, és un dels millors minerals per col·leccionar, ja que hi ha moltes formes interessants i variades, així com colorits i bonics espècimens. Són relativament fàcils d'identificar pels col·leccionistes a causa de la seva doble refracció i la seva reacció amb els àcids. La bellesa d'aquest mineral ha permès també que s'utilitzi la calcita per tallar escultures.

Entrada a la mina. Serra Mitjana

També va haver alguna explotació d'ocre, com podem veure en la base de la Serra Mitjana, en les llometes que queden darrere de la Casa Vella i una petita mina que hi ha en la Serra Mitjana.

Mina d'ocre. Serra Mitjana.

Covetes de l'ocre. Serra Mitjana. Casa Vella

Pels tossals de Les Índies podem trobar també restes d'antigues explotacions de jaciments d'ofites(*)

Restes en les Índies. Finca Lo Boligni

(*)Les Ofites: Conegudes per molts com "la roca del balastro" a causa de la utilització d'eixe material per a usos ferroviaris, les ofites són, des d'un punt de vista geològic, unes roques de naturalesa subvolcànica procedents de magmes que no van aconseguir totalment la superfície, solidificant a escassa profunditat.

Tenen característiques intermèdies entre les roques plutòniques i volcàniques, per la qual cosa corresponen a un grup petrogràfic especial. Solen aparéixer encaixades, sobretot, en roques sedimentàries, encara que també s'han localitzat en metamòrfiques i ígnies

Més informació:

http://www.trencapedres.com/article/05.pdf

L'aigua. El patrimoni hidràulic de l'Alcoraia.

Basses distribuïdores.

Històricament les terres de la partida de l'Alcoraia han sigut de secà fins la dècada dels seixanta del segle passat, que es quan es va crear la societat d'aigües Alacant Nord, que es faria càrrec de les séquies de la companyia agrícola (tomates) BONISA i es creava la infraestructura per a portar les aigües residuals de la depuradora del Barranc de les Ovelles, Alacant Oest, per a regar terres del Nord del terme d'Alacant (Agost, Alcoraia, Canyada, Rebolledo).
Anteriorment, solament havien petits naixements que donaven per a regar algun bancalet (pous artesans d'aigua no totalment dolça però apta per al reg) excepte la Finca Los Granados, que tenia una mina que donava un doll d'aigua que omplia una bassa en uns quants dies, que era utilitzada per a regar la finca.
Però en l'Alcoraia han hagut naixements d'aigua aconseguits fent mines sobre la Serra de les Àguiles que han format part de la història de l'aigua de beure de les ciutats d'Alacant i Elx.Actualment encara podem veure algunes restes de les obres hidràuliques que feren possible l'arribada de les aigües a estes dues localitats.
La Finca Los Granados, al Nord-Oest de la partida, va tenir una antiga mina al s.XIX , de la qual queden restes, així com dels llavadors i de la bassa on desembocaven les aigües. Posteriorment, al s.XX es va fer una nova mina, uns cinquanta metres més avall, i uns 50 metres d'alçada per baix de l'anterior, buscant la filtració de l'aigua que s'havia perdut. Igualment es van fer llavadors i una nova bassa,. Als anys setanta es va assecar, segurament perquè es van fer perforacions a un nivell inferior, els pous que hi ha actualment dalt de la serra. L'aigua, que també es va vendre en marraixes, s'utilitzava per a regar la finca.

Canonades antigues.

En la Finca Casa Alcoraia, estaven les mines conegudes popularment com la del Barranc de les Murtes i del racó de la caseta del guàrdia. Tant la primera com la segona tenien la seua bassa uns metres mes avall de la seua boca, restes dels quals es poden vore actualment. La segona tenia els únics llavadors de la partida, actualment enderrocats.

Llavadors

Mina del racó ( vella o Enriqueta)

Mina del barranc de les murtes

Mina del racó (Enriqueta)

Dipòsits de l'Alcoraia, en ús actualment.

D'estes mines partien les canonades que anaven a Alacant, canonades de ferro que encara podem vore, i una xarxa de dipòsits que regulaven el cabdal, situats un primer en la Finca, prop de la casa, un segon a la vora de la Fontcalent, en la coneguda com Casa del dipòsit, al costat de les instal.lacions actuals de Tizor i de la via de l'AVE, un tercer al costat del Barranc de les Ovelles, al costat del camí del cementeri, actualment desaparegut, i un quart en Alacant, on estan les oficines de l'actual companyia d'aigües.

Dipòsit 1 Casa Alcoraia

Dipòsit 2-Fontcalent

Dipòsit 3. Cementeri Alacant.

Font de l'Alcoraia.Dipòsit.

De la conducció a Elx, queden restes de canonades, la font del barranc, al costat de la finca del Coix, on es venia aigua als veïns de la partida en els anys seixanta...i res més .