1-LA PEDRA D'ALGEPS.
L'algeps,
també dit guix, segons la composició química és
un mineral
format per sulfat de calci dihidratat (CaSO4·2H2O),
que cristal·litza en el sistema monoclínic. És un material
petri
que transformat industrialment s'anomena sulfat de calci hemihidratat
(CaSO4·½H2O).
També se'l coneix com a "guix cuit". Les seves propietats,
es van descobrir fa més de cinc mil anys a l’antic
Egipte.
En
estat natural, el guix conté un 79,07% de sulfat de calci anhídrid
i un 20,93% d'aigua i quan es troba en grans quantitats és
considerat també una roca sedimentària. És incolor o blanquinós,
però a causa de les impureses també es pot presentar amb tons de
gris, marró, groc, vermell, etc. Acostuma a ser transparent, amb
lluïssor vítria o setinada, s’exfolia en escames fines i
flexibles però no elàstiques, és bla, pot ser ratllat per l’ungla.
Forma
cristalls tabulars transparents, de vegades de fins a un metre de
llargada, macles en punta de llança, masses fibroses o sedoses. Una
varietat particular són els agregats en rosa del desert (impregnats
de partícules d'arena), que de vegades formen impressionants
acumulacions en zones desèrtiques.
El
guix és un gran aïllant
tèrmic,
ja que és molt mal conductor
de la calors.
S'utilitza en la construcció,
per millorar les terres agrícoles i per obtenir àcid
sulfúric.
En pintura,
el guix de pintor és una pols de carbonat de calci que els fusters
barregen amb ocre
i aiguacuit i en fan una pasta amb la qual tapen forats i escletxes
de la fusta.
VARIETATS:
-
Quan
el guix és transparent i apareix amb cristalls aplanats o en
agregats fibrosos s'anomena guix
selenita.
-
S'anomena alabastre quan es presenta en masses de cristalls fins o compactes.
Etimologia i aplicacions.
De
l’àrab al-gebs, provinent del llatí gypsum, i
aquest, del grec gýpsos, mateix significat. El mot guix
té la mateixa arrel, tot i que és probable que pervingués també a
través de l’àrab.
L'algeps
, material de construcció.
El
sulfat de calci hidratat és deshidratat parcialment per la cocció
en un forn i posteriorment és molt i convertit en una pols
blanca, l'algeps o escaiola (sulfat de calci hemidratat:
CaSO4·1/2H2O. Es produeix escalfant el guix a
uns 150 °C .)
A
l'estar deshidatat si li afegim aigua, s'hidra i torna a adquirir
ràpidament la consistència sòlida que tenia abans . És el procés
invers i en “pastar-lo” estem fent la reaccio química inversa a
la deshidratació.
A
l'escalfar-se, el guix perd aigua però la recupera ràpidament i
endurint-se. Aprofitant aquesta propietat s’utilitza per a
múltiples aplicacions, moltes lligades al sector de la construcció.
Segons la temperatura a la qual es produeix el procés de
deshidratació el guix s’adorm (és a dir s’endureix) més o
menys ràpidament. La indústria de la construcció n’és la
principal consumidora.
Algunes
de les seves aplicacions en construcció són:
-
Com a revestiment de parets i sostres.
-
Com a additiu en ciment, per exemple per a retardar la solidificació del ciment Portland.
-
Com a fundent ceràmic.
-
Com a aïllant tèrmic, ja que el guix no és bon conductor de calor i electricitat.
-
Per a confeccionar motllos de dentadures, en odontologia.
-
En traumatologia per a immobilitzar els ossos i facilitar la seva regeneració en una fractura.
-
Per a l’elaboració de guix d’escriure per a pissarres.
-
La seva composició química, amb una riquesa de sofre i calci, fa del guix un element de gran valor com fertilitzant dels sols, encara que en aquest cas s’utilitza el mineral polvoritzat (guix agrícola).
-
Així mateix, una de les aplicacions més recents de guix és la "remediació ambiental" en els sols, això és, l'eliminació d’elements contaminants dels mateixos, especialment metalls pesants.
- Ha estat utilitzat per a obtenir àcid sulfúric..
Varietats
-
Mort, cuit o “de pintor”: no pren i no s'endurix si no li afegeixen aglutinants (coles).
-
Ordinari o comú, “moreno” : de color blanc brut, compost per tota classe de pedres algepseres. Conté diverses impureses. S'usa en la construcció.
-
Blanc: Més fi que l'ordinari. És el que fan servir per a enlluir les parets ( actualment mesclat amb additius retardants que permeten controlar la seua solidificació per treballar-lo millor).
-
D'escaiola o d'alabastre: És el de millor qualitat. És molt blanc, finíssim i resistent. S'utilitza per a treballs de fer motlles, escultura, infermeria...
La
cocció de la pedra i l'obtenció d'algeps.
En
totes les pedreres que trobem per la zona ( Casa Alcoraia, Lo
Boligni, Les Viudes, Garcia.…) trobem antics forns on es fabricava
l'algeps de manera artesanal amb el tipus de forn dit morú…
Per
a coure la pedra, es posaven les pedres d'algeps sobre les parets,
unes damunt d'altres i quan arribaven a certa altura s'anava tancant
el cercle per la part superior, en forma de volta, formant una
cúpula falsa i després es carregava per la part superior; és
el que es deia “armar el forn”. Dins de la cova que formava la
volta es col.locava llenya per a fer foc i arribar a obtenir una
temperatura suficient per a coure la pedra (200 graus aprox.). Es
prenia foc i es tapava la boca amb pedres d'algeps deixant una
boqueta per anar alimentant el foc i que no tinguera tant de tir…
En la part superior també es tapaven els forats que quedaven entre
les pedres amb altres més xicotetes o restes d'altra fornada.
Després
ja es tractava de regular la calor a base d'anar tirant llenya pel
forat inferior fins que la perícia del forner calculava quan estava
la pedra cuita, normalment la càrrega del forn col·lapsava sobre si
mateixa quan havia arribat al final del procés de cocció,.
L'encarregat
del forn normalment havia de fer
nit en el forn ja que havia de vigilar constantment l'estat de la
combustió de la llenya i anar alimentant-lo cada un cert temps
Les
pedres, que solien ser de grans mides, es partien a mà
amb una maça fins a reduir-les a la grandària adequada
per a poder manejar-les.
Per
a completar la cocció
de la pedra bastaven 24 hores amb alimentació contínua de foc, però
depenia de l'estat atmosfèric, de la qualitat de la pedra, del
combustible empleat i sobretot de la perícia dels guixaires. En
general, la cocció obtinguda amb este tipus de forn era prou
desigual, perquè normalment la pedra de dalt es coïa poc mentre
que la de baix massa. |
| Forns deManolico García, últims utilitzats en l'Alcoraia. |
Com
normalment la cocció de la pedra era desigual ,
unes pedres rebien molta més calor que altres, amb la
qual cosa havien pedres d'algeps mort el qual havia perdut totes les
seues molècules d'aigua i pedres d'algeps cru, que a penes estava
cuit i era impossible de treballar perquè el seu forjat era
instantani, ací també la perícia que aquells hòmens els donava la
solució, tan sols es tractava d'aconseguir la mescla adequada dels
diferents tipus de pedra segons la seua cocció per a obtindre un
algeps que donara prou temps per a poder treballar-lo i
una bona duresa una vegada forjat el material. Si
alguna pedra havia quedat realment crua, normalment es rebutjava
Les
pedreres: explotació i obtenció de pedra.
En
les antigues pedreres
es barrinava a mà, un sistema especial, ja que com la pedra
d'algeps és blana, les perforacions es feien amb unes barrines de 2
i 3 metres, les quals es llançaven cap al sòl amb un xicotet gir
cada vegada i afegint un poc d'aigua en el forat que anava fent la
barrina. Conforme
s'anava introduint la barrina en la pedra s'anava alçant fins quasi
traure-la del sòl i després es tornava a llançar amb força
...Sens
dubte era un treball extenuant. Una
vegada que havien arribat a la profunditat adequada, amb una xicoteta
càrrega de dinamita feien el que ells cridaven "la olla"
que després omplien amb sulfat amònic ,a continuació ficaven
els cartutxos de
dinamita i posteriorment tapaven
el forat amb estopa,
papers i inclús terra i pols d'algeps de
manera que només
sobreeixia la metxa de pólvora negra , que era encesa
a mà amb una
metxa. El barriner corria a amagar-se en una cova feta per a
protegir-se de les explosions.
UN MUSEU A L'AIRE LLIURE.
Les
restes dels forns de les pedreres de Manolico García, “el Tio
Maniuelet”.
Malgrat que les pedreres d'extracció d'algeps han desaparegut degut al
pas de l'autovia, en la base podem trobar l'abocador dels forns de grans dimensions (15 Tm cadascun)i els
dos grans forns que utilitzaven, últims que van estar actius en
l'Alcoraia. Curiosament en un d'ells encara es poden observar restes
de l'última cocció.
Entre les restes dels edificis podem veure on es trobava el gan molí que utilitzaven per a moldre la pedra cuita, un molí accionat per un gran motor que utlitzava carbó com a combustible, igual que lés màquines de vapor antigues. |
| Edificis i restes de carbó , sendra...del motor del molí. |
 |
| Restes de l' útima cocció al fons |
Vídeos d'exemples de fabricació d'algeps manual i actual, industrial.
Vídeo d'una fàbrica actual.
