06 de novembre 2015

L'aigua en l'Alcoraia.



L'aigua en l'Alcoraia

La història de la partida de L'Alcoraia està íntimament unida a la història de l'aigua, tan important per a la vida...Però curiosament els seus veïns han passat sempre necessitat i les seues terres han sigut de cultius de secà, depenent tant les persones com les plantacions i el bestiar de la bondat de la pluja.
Es van fer tuberies per a portar l'aigua a Alacant i a Elx però els veïns  depenien de la seua cisterna, que s'omplia de la pluja.
Els veïns, al llarg del segle passat, van disposar de tres fonts:
Font dels llavadors. Mina Enriqueta.
Font de la bassa Los Granados.
-La font i els llavadors que es trobaven a la porta de la mina del racó, mina Enriqueta, per darrere de la casa Alcoraia, on havien d'anar amb marraixes i cànters.Era la més antiga i es va construir quan es van fer les canonades i l'instal'lació per portar l'aigua a Alacant.
- En la mina nova de Los Granados també hi havia una font al costat de la bassa, i uns petits llavadors, però no va ser usats pels veïns.
Llavadors bassa Los Granados
Font de l'Alcoraia
- Per últim va haver una tercera font, d´ús públic i de pagament, situada en el barranquet que queda darrere de la casa i xalet de la finca Manero. Era un xicotet dipòsit amb una aixeta, connectat a la canonada que anava a Elx. Els veïns venien a esta font a omplir les marraixes i pagaven a  l'encarregat, Pasqual Pastor, que vivia en la casa del xalet de Manero. Va estar activa fins als anys seixanta.
Desapareguda la font, es depenia ja de la cisterna i dels camions cisterna.


En els anys setanta les mines de la casa Alcoraia passen a ser del veí de El Rebolledo Jesús Hernàdez, persona que, amb una societat , compra la Serra de Les Àguiles i les mines.

Donada la falta de conservació, el perill d'enderrocaments i l'escàs cabdal perforen dos pous en els plans de dalt de la serra fins trobar aigua, un cabdal abundant a més de dos-cents metres de profunditat, situant-se per baix dels naixements de les mines de la Casa Alcoraia i Los Granados que, com a conseqüència, es quedaven seques.
Llavadors Casa Alcoraia.Mina Enriqueta
Es van arreglar i posar en funcionament els antics dipòsits i es va fer una nova canalització des de la serra , passant per l'Alcoraia cap a les partides de El Rebolledo (Alacant) i Santa Anna (Elx). Els veïns que tenien opció per estar per baix de la cota del dipòsit ( no hi havia bombes impulsores, circulava per la gravetat…) i van voler, es van instal·lar un comptador, amb la condició que l'aigua no es reconeixia com a a potable per a beure, solament de rec, ja que no era analitzada ni potabilitzada , com les aigües municipalitzades.
Dipòsits actuals
Solament una part dels veïns disposaven d'esta aigua corrent i amb estes condicions. La resta seguia depenent de les cisternes i dels camions cisterna, fins que en 1982 l'Ajuntament, a través de la seua empresa participada “Aguas de Alicante,” va portar una canonada que travessa perpendicularment la partida, d'est a oest, i va resoldre definitivament el problema.
Els anys següents van coexistir les dues xarxes d'aigua, fins i tot algun veí tenia dos comptadors, fins que la societat de Jesús Hernádez va ser absorbida per “Aguas de Alicante” i tota la seua xarxa, pous, canonades i depòsit.



Llavadors de la Casa Alcoraia (15/02/2016)

L'aigua de l'Alcoraia a Elx.

L'Aigua de l'Alcoraia a Elx.

Alacant tenia resolt el problema de l'aigua a finals del s.XIX i no necessitava la de l'Alcoraia, escassa i insuficient.. Elx, en canvi, en necessitava i a l'Abril de 1899 D. Juan Llacera Garrido, representant de la Companyia The Elx Waterworks, presenta en l'Ajuntament de la ciutat una sol·licitud per a instal·lar una canonada des d'un naixement que es trobava en la partida alacantina de l'Alcoraia fins  a la ciutat d'Elx.
El projecte va ser acceptat i l'encarregat de realitzar-ho va ser D. Manuel Chápuli Guardiola. Com anteriorment en Alacant, pensaven que amb eixa inversió acabarien amb el problema de l'aigua en Elx.


Tuberiaen el  barranc de les murtes.
Tuberia per davant la casa Alcoraia.


L'aigua anava a través d'una canonada que eixia de la mina del “barranc de les murtoneres” (encara es poden veure restes), anava per mig de la lloma de davant de la casa, continuava passant per darrere de la casa de Manero (ocupada per la família de Pasqual Pastor, “el Cuto”), on es va fer un petit dipòsit i una font per a la partida, continuava pels bancals de “El Farineret” cap avall, creuava el barranc i continuava per davant de la Casa de “El Trinqueter”per avall cap al Barranc de l'Infern passant per la Finca Torresella (La Coronela) on hi havia un aqüeducte i continuava per Santa Anna cap als depòsits finals d'Altabix, en Elx.
Les fonts van ser inaugurades en 1901.                                                      

Font de l'Alcoraia
Canonada al costat de la font




Pas de la tuberia pel Barranc de l'Infern


Clau i vàlvula que queden de la tuberia





Passats uns anys la companyia va vendre la propietat als seus abonats, el cabdal va anar minvant, el servei era irregular...El subministre va cessar en la dècada dels cinquanta del segle passat.
La propietat de les mines sembla que era de l'advocat ilicità Manuel Galan. En els anys setanta passen a ser del veí de El Rebolledo Jesús Hernàndez i, amb ell, comença una nova història empresarial.

Informació sobre el tema molt completa en:


ELX: L'AIGUA DE L'ALCORAIA Jaime J. FRAU VICENTE lES Cayetano Sempere (Elx)

http://www.elche.me/sites/default/files/el_agua_de_la_alcoraya_a_elche.pdç


Ell_agua_de_la_alcoraya_a_elche.pdf
fhttp://www.elche.me/sites/default/files/el_agua_de_la_alcoraya_a_elche.pdf


La casa Alcoraia.




La Casa Alcoraia.



      No tenim constància de la seua construcció però sabem que quan es va constituir l'empresa de José Carlos de Aguilera, Marqués de Benalúa, per a portar les aigües de l'Alcoraia a la capital, en 1880, li compra estes a D.Francisco Riera Alted, propietari en aquells moments de la finca.Pero, qui era este personatge? Si busquem l'origen d'aquest llinatge ens trobem:

 * Llinatge dels Riera


A l' “Enciclopedia de heráldica y genealogía Hispano Americana” d’Alberto i Arturo García Carraffa, edició de 1956, i al “Diccionario Hispanoamericano de Heráldica” de Endika, Aitziber, Irantzu y Garikoitz de Mogrobejo trobem una extensa documentació referida al cognom :
L'antiguitat d'este noble llinatge de Catalunya es remunta a principis del segle XIII, segons ho comproven documentals i autoritzades notícies. Es va estendre per aquella regió, i dos de les seues principals branques van passar al Regne de València i al de Mallorca, quedant en ells radicades.
Dels Riera que es van assentar en el Regne de València procedix la noble família del mateix cognom que ja gojava de notorietat a Alacant pels anys de 1550.
Entre els descendents estava Francisco-Xavier Riera Vert, el naixement del qual va tindre lloc en 1734, va pertànyer a l'Arma de Cavalleria, com els seus ascendents, i va casar a Novelda (Alacant) sent Tinent de Dragons d'Almansa, amb la senyora Josefa María Alted, o Altet, Cantó (filla del senyor Francisco Alted i de la senyora Josefa María Cantó) . L'esmentat matrimoni es va celebrar en l'església parroquial de Sant Pere Apòstol, de Novelda, el 6 de març de 1768, naixent d'esta unió 1. Francisco-Xavier Riera Alted, que seguix. 2. Josefa Riera Alted.3. Juana Riera Alted. 4. María Dolores Riera Alted, i 5. Juan Riera Alted.

Francisco-Xavier Riera Alted va nàixer a Novelda el 4 de Maig de 1771, sent batejat en l'església parroquial de Sant Pere Apòstol. Va ingressar en l'Arma de Cavalleria, on prompte es va destacar pels seus brillants dots. Amb el Regiment d'Hússars a qui pertanyia, enquadrat en la Divisió Espanyola -que, al comandament del General Marqués de la Romana, formava part del 8é Cos d'Exèrcit de Napoleó, del qual era Cap el Príncep de Poncorbo, va fer les campanyes que el dit cabdill va seguir per Europa, obtenint diverses ocupacions per mèrits de guerra, per la qual cosa als vint-i-cinc anys era Coronel de l'expressat Regiment d'Hússars. El Marqués de la Romana el va nomenar el seu Ajudant de Camp i amb ell va continuar la guerra fins que, des d'Hamburg, va anar la Divisió Espanyola a l'Illa de Fiònia (Dinamarca) . I trobant-se en Odense, on havia situat la Romana el seu brillant Quarter General, va tindre notícia de la invasió d'Espanya per les tropes franceses, per la qual cosa, amb la majoria dels components de la Divisió, va embarcar l'11 d'Agost de 1808 en el port de Niemburgo de l'esmentada illa, per a tornar a la pàtria i defendre la seua independència. Expulsats els invasors i cansat de l'atzarosa vida que havia portat, es va retirar a Alacant, on es va fer càrrec de les propietats heretades dels seus majors en Mutxamel, Xixona, lbi, Novelda i Alacant, i del primogenitura que, per entroncament de la Casa Riera amb la de Moxica (1) , li corresponia. En 1816 va casar a Novelda amb la senyora María de l'Assumpció Galbis, naixent d'esta unió tres fills i una filla que continuaren el llinatge.

El agua de la Alcoraya (Museo del Agua. Alicante)
De todos estos intentos para atraer agua a Alicante, destaca el de La Alcoraya, en cuya partida era propietario de unos pozos D. Francisco Riera Alted, y que comercializaba sus aguas mediante la venta ambulante con carros y aguadores. La traída se llevó a cabo por D. José Carlos Aguilera y Aguilera, Marqués de Benalúa, con autorización municipal y un proyecto redactado por el ingeniero D. Pascual Pardo Jimeno. En 1881, las aguas llegaban a cinco fuentes, y se suministraban al premio de cinco céntimos cada dos cántaros y gratis para los pobres. También, se utilizaba un servicio de aguadores a domicilio, a razón de cinco céntimos el cántaro. Los aguadores continuaron prestando dicho servicio hasta el año 1920.


(1) L'esmentat vincle va ser instituït a Alacant (prèvia Llicència de Felip IV) pel senyor Francisco Moxica Caballer (cridat «el Antiguo») per mitjà d'escriptura de 23 de Desembre de 1643, davant de l'Escribano Andrés Requena Puigcerver, en una de les clàusules de fundació de la qual establia, segons costum, que cas d'acabar-se la successió dels seus fills barons, passara el Primogenitura a la seua filla Josefa María Moxica Bufoni i als fills d'esta. La dita la senyora Josefa María havia contret matrimoni, com queda dita, amb el senyor Adrián Riera, besiaio de què ens ocupa, per la qual cosa al morir sense successió el senyor Ignacio Moxica el 22 d'Octubre de 1808, que era el que ho usufructuava, va recaure en ell el referit vincle."



    Dels propietaris posteriors a D. Francisco Riera Alted no sabem res fins arribar al segle XX , que està en possessió de les senyoretes Berasaluce, naturals i residents en Novelda, que deixaran en herència als nebots i fills Francisco i Manuel Martínez Berasaluce, nascuts també a Novelda.
    Estos seran els propietaris que vendran la finca a la societat NENÚFARES AIRES LIBRES, SL i EUGENIA MAR TIERRA AZUL, SL, en data 22 de març de 2004.



    La finca, de 199 h actualment, va ser transformada en una immensa plantació de palmeres, que amb la crisi de la construcció han sigut abandonades.
    La casa i totes les seues instal·lacions van ser arreglades pels propietaris, en una gran inversió, ja que van ser renovades totes les teulades , tots els so
    stres els van fer nous, amb bigues de fusta de primera qualitat.
    L'ermita, que tradicionalment ha sigut utilitzada com a ermita de la partida (aquí prenien la primera comunió els xiquets de la partida i en l'era de davant es celebraven les festes ) dedicada a Santa Anna, va ser completament restaurada.


    Lamentablement, amb la crisi de la construcció, els cultius han sigut abandonats, a l'igual que la casa, que ha estat assaltada per a robar mobles antics...qualsevol cosa de ferro, des de reixes a portes

    La figura de protecció que suposa la declaració de BIC salvaria esta antiquíssima casa de la destrucció total.

    Sobre les dues mines d'aigua des d' aquelles dates a l'actualitat coneixem que el cabdal d'aigua, que en un principi era de 432 m3 en 1881, va minvar fins a 158 en menys de 10 anys, el que feia inútil la inversió per a la capital (mentrestant el marqués de Benalúa havia venut el seu negoci , dos anys després, a la companyia anglesa Alicante Water Work Limited.), i la capital tornava a tenir el problema de la falta d'aigua, que es resoldria amb le portada de les aigües de Sax en 1898.



     





















    ACTUALITAT (15/02/2016)
                                          Els cultius de palmeres, algunes d'elles atacades per la plaga de l'escarabat punxegut, han sigut arrancades ,amuntonades i cremades .  Quin serà el futur de la finca?
                                        











              
                           





 La Casa Alcoraia i La Casa Lo Boligni.

La finca Casa Alcoraia, situada en la part Nord de la partida, justament a les faldes de la Serra de les Àguiles, tenia en propietat pràcticament la tercera part del terme. A la Finca Lo Boligni, situada al sud, a la vora de la Serra Mitjana, davant les llomes anomenades Les Índies, pertanyia quasi la meitat de les restants , ja que comptava amb la Casa Vella i la Finca Los Granados, dels mateixos propietaris.
Ambdues grans propietats tenien un gran casa, amb una família de casers que s'ocupava de treballar les terres als propietaris pagant un arrendament i les que no podien ser treballades per aquestos eren arrendades a altres veïns de la partida.
Cada casa tenia els corrals per al bestiar (gallines, alguna cabra , per a llet de consum familiar , un ramat d'ovelles (en el cas de Lo Boligni), les quadres per a les mules , utilitzades per a treballar la terra, les cambres (primer pis) per a guardar l'ametla, el gra… és a dir, la collita lluny de la humitat, una almàssera per a fer l'oli i el celler per al vi.
A més a més de la casa dels casers estava la casa dels senyorets o senyoretes,en un primer pis, segons el cas, sempre tancada, excepte el temps que venien a visitar la finca ( normalment en l'estiu). En eixe temps els casers actuaven com a criats dels propietaris fent-los la faena , pastant el pa i fent el menjar. En el cas de Lo Boligni els arrendadors de la terra portaven un present als senyorets, normalment un pollastre ,com a regal, quan venien de vacances , que els casers cuinaven per a ells però que no compartien.
Tant la propietat d'una com de l'altra estan relacionades amb grans personatges , desconeguts pels veïns de la partida i per la història de la capital.