LA HISTÒRIA DE L'AIGUA DE L'ALCORAIA. EL PATRIMONI HIDRÀULIC.

LA HISTÒRIA DE L'AIGUA DE L'ALCORAIA.

Vista des de la Serra Mitjana

 Tradicionalment  l'escassetat d'aigua ha constituït un problema de vital importància  per al camp d'Alacant i totes les poblacions de la comarca . Les condicions climatològiques de la  zona on predomina un clima semiàrid, amb escasses precipitacions i temperatures prou elevades , on no hi ha xarxes fluvials, ni grans reserves superficials o subterrànies d'aigua , han afectat el desenvolupament socioeconómic    condicionant les activitats agrícoles i ramaderes i el possible desenvolupament industrial. Escassos naixements , escasses pluges per a regar i arreplegar aigua en cisternes per a beure i viure  persones i animals  han fet que  històricament existira un greu dèficit.

Vista des de la Serra Mitjana

      La solució a este dèficit natural ha  passat per la captació de reserves fora de la nostra comarca i  l'arreplegament  de les mateixes des de diversos sistemes que necessiten de planificació, desenrotllament i explotació, i d'unes infraestructures hídriques prou complexes. Este sistema es caracteritza en un principi per la busca, captació i reserva a partir de fonts ,  pous i mines, així com, posteriorment, amb aigües superficials d'altres  conques llunyanes, com les procedents del riu Taibilla o les del Tajo-Segura i actualment mitjançant dessaladores.

 

    En el cas  de l'Alcoraia, cada vivenda tenia la seua cisterna per arreplegar l'aigua de la pluja...

Cisterna de Lo Boligni

Cisterna casa de camp.

Mina del racó

Hi havia algun pouet,amb molt poca aigua i no totalment dolça, i en la Finca Los Granados (una) i La Casa Alcoraia  (dos), passada la  meitat del s.XIX, es van fer mines en la Serra de les Àguiles buscant aigua. Les dues mines de la Casa Alcoraia donaven  un poc més d'un litre per segon i la de los Granados com una aixeta de la nostra casa. 

Mina Los Granados

Mina barranc de la murta

Restes de la Font del barranquet.

     Curiosament  els veïns de l'Alcoraia no van disposar d'aigua potable fins  a 1982, quan  l'empresa "Aigües Municipalitzades d'Alacant" va  fer la infraestuctura necassària. Les mines, únics naixements,   eren propietat privada, tant les de la Casa Alcoraia com la de Los Granados, i l'aigua va ser venuda primerament a Alacant i després a Elx. Per als veïns de la partida solament es va disposar d'una font al costat dels llavadors, a primers del segle XX,  i d'una altra darrere de la casa dels Manero, dins del barranquet que hi ha pel costat,  que tenia un dipòsit xicotet que s'omplia d'un enganxe a la canonada que portava l'aigua a Elx.

     



1-L'AIGUA DE L'ALCORAIA A ALACANT.
           La falta d'aigua en la capital, especialment  en les tres últimes décades del  s.XIX, amb una població en augment i una sequera que va afectar les fonts d'on s'abastia  (manantials de la Font Santa i Casablanca (zona de Sant Blai i els Angels) i naixement de la Goteta per l'est) va fer que s'idearen maneres de portar aigua a la ciutat i donar servei : portar l'aigua des de La Torre de les Maçanes ( projecte fracassat),  El Sagrat (Ptda. Torregrosses de Sant Vicent), compra d'aigua a la Cia. La Regenerodora de Sant Vicent, portar carros de marraixes d'aigua de l'Alcoraia...Portar aigua d'Almansa, Villena...Instal·lar una dessaladora ( 1879, Normandy i Cia) .Es van fer múltiples pous en la ciutat però l'aigua no era potable...
     En 1869 el Consell Municipal intentà comprar les aigües de l'Alcoraia al seu propietari D. Francisco Riera Alted, però no arribaren a cap acord.
     Personalitats de la burgesia alacantina del moment, com  José Poveda, Luis Lafora, José G. Amérigo o D. Juan Leach i Maisonnave preocupats pel problema,  van constituir  societats per a  fer prospeccions en Villena i Asp buscant aigua que portar i solucionar el problema definitivament en la década dels setanta.
   En 1871 es va crear una societat, "Canal de Alicante" , per a portar aigua des de pous de Sax (48 Km). Esta sociatat seria la que  donaria lloc en el futur a  l'actual  "Aigües Municipalitzades d'Alacant", que va vindre a resoldre el problema fins a l'actualitat...

Venda d'aigua en Alacant

      Però mentrestant D.José carlos  Aguilera, Marqués de Benalúa va intentar resoldre el problema portant l'aigua d'unes mines situades en la partida de l'Alcoraia,  les quals eren propietat de  D. Francisco Riera Alted , propietari aiximateix de la finca Casa Alcoraia, on estaven situades i que comercialitzava  per mitjà de la venda ambulant amb carros i aiguaders. 

   D. José Carlos Aguilera i Aguilera, Marqués de Benalúa, amb autorització municipal (7 de maig de 1880) i un projecte  que va encarregar redactar a  l'enginyer D. Pascual Pardo Jimeno, en la memòria del qual  justificava   la necessitat de cobrir les necessitats provocades pel creixement comercial i urbanístic de la ciutat i  parlava de la ciutat com a centre administratiu i d'oci, va comprar terres en l'Alcoraia, Fontcalent, paratge el Toll i pel Barranc de les Ovelles per a fer la infraestructura: una canonada de ferro fos, de l'empresa de D. Emilio Festugiere, i depòsits cada certa distancia (total de quatre: Alacoraia, Fontcalent, Barranc de les ovelles i Benalúa). 

Dipòsit del Barranc de les Ovelles

Dipòsit de Fontocalent

  

Dipòsit de la Casa Alcoraia

  En 1881, el 8 de març,  es va inaugurar  el subministre  en l'antic quiosc-font de El Portal d'Elx.

Inauguracío de la Font del Portal d'Elx

  Les aigües arribaven a cinc fonts, que cubrien tota la capital,  i se subministraven al preu de cinc cèntims cada dos cànters( Plaça de la Constitució, Sant Francesc i Quijano) i gratis per als pobres (afores de Sant Francesc i Sant Anton). També  s'utilitzava un servici d'aiguaders a domicili, a raó de cinc cèntims el cànter. Els aiguaders van continuar prestant aquest servei fins a l'any 1920, ja que eren de millor qualitat que les de la nova concessionària.

Vista de la Rambla pel costat del Portal d'Elx

    La concessió al Marqués era provisional, segons constava en la memòria, mentre la població no tinguera un subministre definitiu.
   En 1883 el marqués va vendre molt bé els drets del seu negoci a la Companyia anglesa "The Alicante Water Works Limited" amb la finalitat de " millorar les infraestructures", en una operació especulativa que  sembla que li va proporcionar grans beneficis .
  L'aigua continuava escassejant i en 1899 l'Ajuntament va firmar el subministre  amb la Companyia d'aigües de Sax, que ha continuat prestant el servei fins  a l'actualitat.
  Acabada la concessió a Alacant va ser aleshores quan els ilicitans van pensar en resoldre els seus problemes  amb l'aigua de l'Alcoraia i es va fer una nova conducció entre l'Alcoraia i Elx per l'empresa "The Elche Waterworks Company".

2-L'Aigua de l'Alcoraia a Elx.

Alacant tenia resolt el problema de l'aigua a finals del s.XIX i no necessitava la de l'Alcoraia, escassa i insuficient.. Elx, en canvi, en necessitava i a l'Abril de 1899 D. Juan Llacera Garrido, representant de la Companyia The Elx Waterworks, presenta en l'Ajuntament de la ciutat una sol·licitud per a instal·lar una canonada des d'un naixement que es trobava en la partida alacantina de l'Alcoraia fins  a la ciutat d'Elx.

El projecte va ser acceptat i l'encarregat de realitzar-ho va ser D. Manuel Chápuli Guardiola. Com anteriorment en Alacant, pensaven que amb eixa inversió acabarien amb el problema de l'aigua en Elx.

Canonada del  barranc de les murtes.

Tuberia per davant la casa Alcoraia. que anava a Elx

L'aigua anava a través d'una canonada que eixia de la mina del “barranc de les murtoneres” (encara es poden veure restes), anava per mig de la lloma de davant de la casa, continuava passant per darrere de la casa de Manero (ocupada per la família de Pasqual Pastor, “el Cuto”), on es va fer un petit dipòsit i una font per a la partida, continuava pels bancals de “El Farineret” cap avall, creuava el barranc i continuava per davant de la Casa de “El Trinqueter”per avall cap al Barranc de l'Infern passant per la Finca Torresella (La Coronela) on hi havia un aqüeducte i continuava per Santa Anna cap als depòsits finals d'Altabix, en Elx. 

Les fonts van ser inaugurades en 1901.                                                      

Font de l'Alcoraia

Canonada al costat de la font de la canonada a Elx

Pas de la conducció a Elx pel Barranc de l'Infern

Clau i vàlvula que queden de la conducció a Elx

Passats uns anys la companyia va vendre la propietat als seus abonats, el cabdal va anar minvant, el servei era irregular...El subministre va cessar en la dècada dels cinquanta del segle passat.

La propietat de les mines sembla que era de l'advocat ilicità Manuel Galan. En els anys setanta passen a ser del veí de El Rebolledo Jesús Hernàndez i, amb ell, comença una nova història empresarial.

http://www.elche.me/sites/default/files/el_agua_de_la_alcoraya_a_elche.pdç

fhttp://www.elche.me/sites/default/files/el_agua_de_la_alcoraya_a_elche.pdf

EL PATRIMONI HIDRÀULIC.

   De tota la història de les aigües de l'Alcoraia solament queda actualment el dipòsit que va construir la societat "The Alicante Water Works Limited" sota la inspecció de l'enginyer anglés D. Eduardo Manby  en terrenys de D. José Carlos Aguilera en 1881, gràcies a la qualitat de la construcció i al seu ús continuat... En l'actualitat el propietari,  l'empresa "Aigües Municipalitzades d'Alacant", el manté en perfectes condicions d'ús.

   Sobre la resta del patrimoni hidràulic no s'ha fet cap actuació de conservació...Dels dipòsits, queden restes del de la Casa Alcoraia i Fontcalent... Es poden veure les restes de les canonades  prop de les boques de les mines del Barranc de les murtes (no té porta i es conserva perfectament) i de la  del racó  ( de la qual uns trenta metres de l'entrada s'han solsit ...). 

De les mines, que es van secar després de les perforacions en els plans de dalt de la  serra, solament es conserva la del  Barranc de la murta. La del racó s'ha solsit, en part, i la de Los Granados   està l'entrada plena de tarquim i no es pot accedir   Els llavadors de la partida, que es van fer uns cent metres mes avall de la mina del racó, i la font que hi havia, estan totalment enderrocats i ja són pràcticament irrecuperables.

   

 De la  font de la conducció a Elx queda el dipòsit mig enderrocat.

Font de la Casa Alcoraia al costat
dels llavadors.

 Les basses que hi havien davant de les mines  de la finca l'Alcoraia es van abandonar i han quedat inservibles. La que tenia la mina de Los Granados va ser utilitzada fins als anys setanta i encara podria fer-se servir.

Font de la Casa Alcoraia al costat
dels llavadors.

Bassa de  la Casa Alcoraia al costat
dels llavadors.

Bassa de la Casa Alcoraia (Mina del barranca de les murtes

Llavadors de la Casa Alcoraia

Llavadors de la Casa Alcoraia

Font de la bassa Los Granados

Llavadors de Los Granados

Bassa de la mina de Los Granados.

Lamentablement les cisternes que hi havien en les cases van ser abandonades, com un element inútil,  quan van arribar les canonades de l'aigua potable. Solament alguna casa la conserva com a dipòsit... 



Bibliografia.

Aguas de Alicante, Concepción Bru Ronda. Edita. Aguas de Alicante. Alacant,  A-96,  1999.

EL PATRIMONI HIDRÀULIC DE L'ALCORAIA

L'agricultura. Cultius tradicionals. La casa de camp...

 

L'agricultura de secà: el reg.

Les faenes tradicionals :després de segar, batre.

El Batre.

   En acabar la  sega, tot seguit,  sempre cap al mes de juliol, començava el batre. El batre consistia en aixafar les espigues de les garbes per tal de separar el gra de la palla i tenir tots dos productes ben conservats i a punt per poder-ne disposar. La faena de batre era un procés complex on intervenien factors (entre ells el meteorològic, sobretot el sol i el vent) material , faenes i gent i podria dir-se que era un dels processos productius més amplis del món del llaurador...

La temperatura de juliol és molt adequada per batre perquè és molt regular. Al matí el vent sol ser serè, que ajuda i facilita la rompuda i la batuda de les espigues; al migdia, el sol és més fort i torrava la batuda i cap al vespre si bufava la mínima   brisa  facilitava la faena de ventar i separar el gra de la pellofa (.1. corfa  amb aresta, que cobreix el gra de blat i d'altres cereals (or.); cast.cascabillo, cascarilla). 

La faena de batre es feia en l’era. L’era era una superfície redona, d’uns trenta metres de diàmetre on es posava escampat el llegum o cereal a batre , és a dir, separar la palla del gra.

Totes les cases de llauradors tenien la seua era al costat.

Refr.—a) «Qui no vol pols, que no vaja  a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. .—b)«Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c)«Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d)«Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f)«Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.

 Estendre la batuda:

A l'era calia estendre les garbes, operació que consistia en tres fases: distribuir-les per terra l'una tocant l'altra formant circumferència; deslligar-les desfent els vencills o tallant els lligadors i remenar i escampar les garbes esteses amb la forqueta  (“aventadora” o forca). Una volta  estesa la batuda s'esmorzava mentre el sol s'enlairava i escalfava i ressecava les espigues.

Girar la batuda.

Tot seguit els animals es deixaven reposar i els homes amb forques giraven la batuda, remenant-la i escampant-la.

Tocar la batuda i fer tandes.

Quan s'havia acabat d'esmorzar tocava enganxar els animals als aparells:  “roglons”( rodets, corrons) i trills .

Primerament els “roglons”, el primer un dentat, en forma d’estrella, per anar partint les tiges. Després el rodó, per anar desfent-se les espigues i trencant… Els animals, guiats per un home, donaven voltes  per damunt de la batuda fins que aquesta quedava plana i compacta. L'operació de donar voltes amb els animals per damunt de la batuda rebia el nom de tocar i cada període entre girada i girada era una tanda. Moltes voltes  la calor i l'avorriment mentre es feia les tandes propiciava que el batedor cantara cançons i corrandes per passar el temps , que solien ser de ritme lent i peresoses,   després del  dinar.

Passar el trill.

Después de passar el “rogló” tocava enganxar el trill i fer unes passades. El trill és una fusta  quadrangular que per baix va armada de ferros tallants,
claus o trossos de pedra de pedra de sílex (pedra foguera), i que, enganxada i  arrossegada per una o dues mules passa  per damunt la batuda, va tallant i trossejant la palla .

 Ventar i traure la palla

Després de trillar venia una de les faenes més costoses:  als batedors els tocava treure la palla de damunt de l'era i separar el gra barrejat amb la pellorfa, l’escorça del gra. Amb la forqueta i sempre a favor del vent es llaçava a l’aire, s’aventava la palla més llarga i s'anava acompanyant fora de la batuda. Després  es feia la mateixa operació amb la palla menuda, fins que només hi quedava el gra i la pellorfa. La feina de ventar era de bon fer si el vent bufava suau i seguit… si no feia vent havien de parar.

Tiràs

Arreplegar el gra encara brut amb la pellorfa .

Tiràs de mula

A continuació s'arreplegava el gra barrejat amb la pellofa en un muntó, amb l'ajuda de pales  o de la dolça tirada per un animal. Amb les graneres i ramassos es completava la faena i es deixava l'era neta.

RAMÀS m.
|| 1. Escombra, ganera,  feta de branques de ginesta, de botja o d'una altra planta, per a agranar, escombrar,  l'era, el carrer, el forn (Empordà, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Calasseit, País Valencià)

Dolsa 4. Instrument  consistent en una peça plana de fusta molt ampla, amb un mànec curt enmig i dues anelles laterals per a enganxar-hi un animal i arrossegar la palla cap al cobert o altre lloc apte per a fer els pallers ...

Despellofar

De la faena de treaure la pellorfa  se'n deia despellorfar i es feia llançant la barreja enlaire amb les forques,  “aventadores”. Com que el gra pesava més queia en un mateix lloc  i la pellorfa se l'enduia el vent una mica més enllà, on formava un petit muntó o coll*. Aquesta operació es repetia una vegada i una altra fins que només quedava el gra. Les darreres passades se solien fer amb pales de fusta especials per aquesta feina perquè quan quedava bastant gra net, era impossible enlairar-lo amb forques.

* 3. a) Muntó llarg  de gra i palla que es fa damunt l'era, en direcció perpendicular a la del vent, i del qual prenen el blat per a ventar-lo amb les forques o pales (Mall.). Solen fer tres munts successius, avançant damunt l'era en direcció contrària a la del vent: el primer i el segon munt es diuen colls, i el tercer es diu serra o carena. La replega del gra i la palla per a formar els colls, es fa amb el tiràs.—b) Coll de la palla: cadascun dels munts de palla que es formen damunt l'era en ventar el blat, per l'acció del vent que se'n porta la palla i l'amuntega (Segarra, Urgell, Massalcoreig, Gandesa, Maestr., -Mall.); cast. balaguero.—c) Cadascuna de les seccions d'era situades a la part anterior de les dues serres o munts que es formen en ventar els cereals (Morella, Cullera).

Sarandar (garbellar o porgar).

A continuació, per a acabar de netejar  es passava el gra per la saranda. Era un aparell rodó i gran, de planxa metàlica amb forats de dimensions adequades al gra que calia garbellar. Així els forats per forment eren més xicotets  i per a la civada més grans. La saranda  era sacsejada al mateix temps que s'hi abocava el gra amb un poal  o cabàs. 

Ensacar

Un volta net el gra s'havia d'ensacar i portar a l’alforí o graner .

Fer  paller

La palla era, després del gra, un producte molt apreciat per al llaurador. Era la base de l'alimentació dels animals de treball i la matèria bàsica per obtenir els fems, que eren l'adob d'abans. Fer paller era feina que s'acostumava a fer de bon matí perquè la palla es podia manejar millor gràcies a la humitat de la matinada.

La forqueta pallera es feia servir per tirar la palla als mateixos peus del palleraire , el qual apariava la palla .El paller havia de pujar a plom i amb tendència a sortir cap enfora, fins a començar la coberta. Un cop bastit amb una canya llarga, usada amb destresa pel palleraire , s'anava perfilant l'entorn del paller. El més normal era fer pallers a la mateixa era. Solien ser rodons o rectangulars, però sempre, acabats, els rodons en punxa i els rectangulars en una carena com una teulada.

Enllaç per veure un reportatge sobre la sega:
"Batre s'era 2010. TVSerramamerra."

https://www.youtube.com/watch?v=8wkD6MBboqE

LA FARINA:
                            Després havien de portar a moldre el forment a algun dels molins dels voltants ( antigament els molins de la zona eren els d'aigua que hi havien al riu Vinalopó i al Montnegre).
  En la Alcoraia un dels molins  on es portava  a moldre era el Molí de Samarra, al riu Vinalopó, en el camí a Asp, prop del Castell, un dels trens molins que hi havia en la zona.