El Batre.
En acabar la
sega, tot seguit, sempre cap al
mes de juliol, començava el batre. El batre consistia en aixafar les espigues
de les garbes per tal de separar el gra de la palla i tenir tots dos productes
ben conservats i a punt per poder-ne disposar. La faena de batre era un procés
complex on intervenien factors (entre ells el meteorològic, sobretot el sol i
el vent) material , faenes i gent i podria dir-se que era un dels processos
productius més amplis del món del llaurador...
La
temperatura de juliol és molt adequada per batre perquè és molt regular. Al
matí el vent sol ser serè, que ajuda i facilita la rompuda i la batuda de les
espigues; al migdia, el sol és més fort i torrava la batuda i cap al vespre si
bufava la mínima brisa facilitava la faena de ventar i separar el
gra de la pellofa (.1. corfa amb
aresta, que cobreix el gra de blat i d'altres cereals (or.); cast.cascabillo,
cascarilla).
La
faena de batre es feia en l’era. L’era era una superfície redona, d’uns trenta
metres de diàmetre on es posava escampat el llegum o cereal a batre , és a dir,
separar la palla del gra.
Totes
les cases de llauradors tenien la seua era al costat.
Refr.—a) «Qui no vol pols,
que no vaja a l'era»: vol dir que per
alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. .—b)«Qui no té era ni
trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra
conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c)«Qui
no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d)«Entre
Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les
garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f)«Algun
dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.):
es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en
altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.
Primerament els “roglons”, el primer un
dentat, en forma d’estrella, per anar partint les tiges. Després el rodó, per
anar desfent-se les espigues i trencant… Els animals, guiats per un home,
donaven voltes per damunt de la batuda
fins que aquesta quedava plana i compacta. L'operació de donar voltes amb els
animals per damunt de la batuda rebia el nom de tocar i cada període entre
girada i girada era una tanda. Moltes voltes
la calor i l'avorriment mentre es feia les tandes propiciava que el
batedor cantara cançons i corrandes per passar el temps , que solien ser de
ritme lent i peresoses, després
del dinar.
Después
de passar el “rogló” tocava enganxar el trill i fer unes passades. El trill és
una fusta quadrangular que per baix va
armada de ferros tallants,
claus o trossos de pedra de pedra de sílex (pedra foguera), i que, enganxada i arrossegada per una o dues mules passa per damunt la batuda, va tallant i trossejant la palla .
Després
de trillar venia una de les faenes més costoses: als batedors els tocava treure la palla de
damunt de l'era i separar el gra barrejat amb la pellorfa, l’escorça del gra.
Amb la forqueta i sempre a favor del vent es llaçava a l’aire, s’aventava la
palla més llarga i s'anava acompanyant fora de la batuda. Després es feia la mateixa operació amb la palla
menuda, fins que només hi quedava el gra i la pellorfa. La feina de ventar era
de bon fer si el vent bufava suau i seguit… si no feia vent havien de parar.
A continuació
s'arreplegava el gra barrejat amb la pellofa en un muntó, amb l'ajuda de pales o de la dolça tirada per un animal. Amb les
graneres i ramassos es completava la faena i es deixava l'era neta.
* 3. a) Muntó llarg de gra i palla que es fa damunt l'era, en
direcció perpendicular a la del vent, i del qual prenen el blat per a ventar-lo
amb les forques o pales (Mall.). Solen fer tres munts successius, avançant
damunt l'era en direcció contrària a la del vent: el primer i el segon munt es
diuen colls, i el tercer es diu serra o carena. La replega del gra i la palla
per a formar els colls, es fa amb el tiràs.—b) Coll
de la palla: cadascun dels munts de palla que es formen damunt l'era en
ventar el blat, per l'acció del vent que se'n porta la palla i l'amuntega
(Segarra, Urgell, Massalcoreig, Gandesa, Maestr., -Mall.); cast. balaguero.—c)
Cadascuna de les seccions d'era situades a la part anterior de les dues
serres o munts que es formen en ventar els cereals (Morella, Cullera).
La
palla era, després del gra, un producte molt apreciat per al llaurador. Era la
base de l'alimentació dels animals de treball i la matèria bàsica per obtenir
els fems, que eren l'adob d'abans. Fer paller era feina que s'acostumava a fer
de bon matí perquè la palla es podia manejar millor gràcies a la humitat de la
matinada.
La forqueta pallera es feia servir per tirar la palla als mateixos peus del palleraire , el qual apariava la palla .El paller havia de pujar a plom i amb tendència a sortir cap enfora, fins a començar la coberta. Un cop bastit amb una canya llarga, usada amb destresa pel palleraire , s'anava perfilant l'entorn del paller. El més normal era fer pallers a la mateixa era. Solien ser rodons o rectangulars, però sempre, acabats, els rodons en punxa i els rectangulars en una carena com una teulada.
Enllaç per veure un reportatge sobre la sega:
"Batre s'era 2010. TVSerramamerra."
https://www.youtube.com/watch?v=8wkD6MBboqE
LA FARINA:
Després havien de portar a moldre el forment a algun dels molins dels voltants ( antigament els molins de la zona eren els d'aigua que hi havien al riu Vinalopó i al Montnegre).
En la Alcoraia un dels molins on es portava a moldre era el Molí de Samarra, al riu Vinalopó, en el camí a Asp, prop del Castell, un dels trens molins que hi havia en la zona.
Estendre la batuda:
A
l'era calia estendre les garbes, operació que consistia en tres fases:
distribuir-les per terra l'una tocant l'altra formant circumferència;
deslligar-les desfent els vencills o tallant els lligadors i remenar i escampar
les garbes esteses amb la forqueta
(“aventadora” o forca). Una volta
estesa la batuda s'esmorzava mentre el sol s'enlairava i escalfava i
ressecava les espigues.
Girar la batuda.
Tot
seguit els animals es deixaven reposar i els homes amb forques giraven la
batuda, remenant-la i escampant-la.
Tocar la batuda i fer tandes.
Quan
s'havia acabat d'esmorzar tocava enganxar els animals als aparells: “roglons”( rodets, corrons) i trills .
Primerament els “roglons”, el primer un
dentat, en forma d’estrella, per anar partint les tiges. Després el rodó, per
anar desfent-se les espigues i trencant… Els animals, guiats per un home,
donaven voltes per damunt de la batuda
fins que aquesta quedava plana i compacta. L'operació de donar voltes amb els
animals per damunt de la batuda rebia el nom de tocar i cada període entre
girada i girada era una tanda. Moltes voltes
la calor i l'avorriment mentre es feia les tandes propiciava que el
batedor cantara cançons i corrandes per passar el temps , que solien ser de
ritme lent i peresoses, després
del dinar.
Passar el trill.
Después
de passar el “rogló” tocava enganxar el trill i fer unes passades. El trill és
una fusta quadrangular que per baix va
armada de ferros tallants, claus o trossos de pedra de pedra de sílex (pedra foguera), i que, enganxada i arrossegada per una o dues mules passa per damunt la batuda, va tallant i trossejant la palla .
Ventar i traure la palla
Després
de trillar venia una de les faenes més costoses: als batedors els tocava treure la palla de
damunt de l'era i separar el gra barrejat amb la pellorfa, l’escorça del gra.
Amb la forqueta i sempre a favor del vent es llaçava a l’aire, s’aventava la
palla més llarga i s'anava acompanyant fora de la batuda. Després es feia la mateixa operació amb la palla
menuda, fins que només hi quedava el gra i la pellorfa. La feina de ventar era
de bon fer si el vent bufava suau i seguit… si no feia vent havien de parar. |
| Tiràs |
Arreplegar el gra encara brut amb la pellorfa .
 |
| Tiràs de mula |
A continuació
s'arreplegava el gra barrejat amb la pellofa en un muntó, amb l'ajuda de pales o de la dolça tirada per un animal. Amb les
graneres i ramassos es completava la faena i es deixava l'era neta.
RAMÀS
m.
|| 1. Escombra, ganera, feta de branques de ginesta, de botja o d'una altra planta, per a agranar, escombrar, l'era, el carrer, el forn (Empordà, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Calasseit, País Valencià)
|| 1. Escombra, ganera, feta de branques de ginesta, de botja o d'una altra planta, per a agranar, escombrar, l'era, el carrer, el forn (Empordà, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Calasseit, País Valencià)
Dolsa 4. Instrument consistent en una peça plana de fusta molt
ampla, amb un mànec curt enmig i dues anelles laterals per a enganxar-hi un
animal i arrossegar la palla cap al cobert o altre lloc apte per a fer els
pallers ...
Despellofar
De la
faena de treaure la pellorfa se'n deia
despellorfar i es feia llançant la barreja enlaire amb les forques, “aventadores”. Com que el gra pesava més queia
en un mateix lloc i la pellorfa se
l'enduia el vent una mica més enllà, on formava un petit muntó o coll*. Aquesta
operació es repetia una vegada i una altra fins que només quedava el gra. Les
darreres passades se solien fer amb pales de fusta especials per aquesta feina
perquè quan quedava bastant gra net, era impossible enlairar-lo amb forques.
* 3. a) Muntó llarg de gra i palla que es fa damunt l'era, en
direcció perpendicular a la del vent, i del qual prenen el blat per a ventar-lo
amb les forques o pales (Mall.). Solen fer tres munts successius, avançant
damunt l'era en direcció contrària a la del vent: el primer i el segon munt es
diuen colls, i el tercer es diu serra o carena. La replega del gra i la palla
per a formar els colls, es fa amb el tiràs.—b) Coll
de la palla: cadascun dels munts de palla que es formen damunt l'era en
ventar el blat, per l'acció del vent que se'n porta la palla i l'amuntega
(Segarra, Urgell, Massalcoreig, Gandesa, Maestr., -Mall.); cast. balaguero.—c)
Cadascuna de les seccions d'era situades a la part anterior de les dues
serres o munts que es formen en ventar els cereals (Morella, Cullera).
Sarandar (garbellar o porgar).
A continuació,
per a acabar de netejar es passava el
gra per la saranda. Era un aparell rodó i gran, de planxa metàlica amb forats
de dimensions adequades al gra que calia garbellar. Així els forats per forment
eren més xicotets i per a la civada més
grans. La saranda era sacsejada al
mateix temps que s'hi abocava el gra amb un poal o cabàs.
Ensacar
Un volta net el gra
s'havia d'ensacar i portar a l’alforí o graner .
Fer
paller
La
palla era, després del gra, un producte molt apreciat per al llaurador. Era la
base de l'alimentació dels animals de treball i la matèria bàsica per obtenir
els fems, que eren l'adob d'abans. Fer paller era feina que s'acostumava a fer
de bon matí perquè la palla es podia manejar millor gràcies a la humitat de la
matinada.La forqueta pallera es feia servir per tirar la palla als mateixos peus del palleraire , el qual apariava la palla .El paller havia de pujar a plom i amb tendència a sortir cap enfora, fins a començar la coberta. Un cop bastit amb una canya llarga, usada amb destresa pel palleraire , s'anava perfilant l'entorn del paller. El més normal era fer pallers a la mateixa era. Solien ser rodons o rectangulars, però sempre, acabats, els rodons en punxa i els rectangulars en una carena com una teulada.
Enllaç per veure un reportatge sobre la sega:
"Batre s'era 2010. TVSerramamerra."
https://www.youtube.com/watch?v=8wkD6MBboqE
LA FARINA:
Després havien de portar a moldre el forment a algun dels molins dels voltants ( antigament els molins de la zona eren els d'aigua que hi havien al riu Vinalopó i al Montnegre).
En la Alcoraia un dels molins on es portava a moldre era el Molí de Samarra, al riu Vinalopó, en el camí a Asp, prop del Castell, un dels trens molins que hi havia en la zona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada