24 de gener 2016

Les faenes tradicionals: l'algeps.


L'ALGEPS.





1-LA PEDRA D'ALGEPS.

L'algeps, també dit guix, segons la composició química és un mineral format per sulfat de calci dihidratat (CaSO4·2H2O), que cristal·litza en el sistema monoclínic. És un material petri que transformat industrialment s'anomena sulfat de calci hemihidratat (CaSO4·½H2O). També se'l coneix com a "guix cuit". Les seves propietats, es van descobrir fa més de cinc mil anys a l’antic Egipte.

En estat natural, el guix conté un 79,07% de sulfat de calci anhídrid i un 20,93% d'aigua i quan es troba en grans quantitats és considerat també una roca sedimentària. És incolor o blanquinós, però a causa de les impureses també es pot presentar amb tons de gris, marró, groc, vermell, etc. Acostuma a ser transparent, amb lluïssor vítria o setinada, s’exfolia en escames fines i flexibles però no elàstiques, és bla, pot ser ratllat per l’ungla.
Forma cristalls tabulars transparents, de vegades de fins a un metre de llargada, macles en punta de llança, masses fibroses o sedoses. Una varietat particular són els agregats en rosa del desert (impregnats de partícules d'arena), que de vegades formen impressionants acumulacions en zones desèrtiques.
El guix és un gran aïllant tèrmic, ja que és molt mal conductor de la calors. S'utilitza en la construcció, per millorar les terres agrícoles i per obtenir àcid sulfúric. En pintura, el guix de pintor és una pols de carbonat de calci que els fusters barregen amb ocre i aiguacuit i en fan una pasta amb la qual tapen forats i escletxes de la fusta.
VARIETATS:
  • Quan el guix és transparent i apareix amb cristalls aplanats o en agregats fibrosos s'anomena guix selenita.
  • S'anomena alabastre quan es presenta en masses de cristalls fins o compactes.
  • Quan es presenta en rosetes, agregats amb fines fibres marronoses i rosades, i concrecions a l'arena s'anomena rosa del desert.







Etimologia i aplicacions.

De l’àrab al-gebs, provinent del llatí gypsum, i aquest, del grec gýpsos, mateix significat. El mot guix té la mateixa arrel, tot i que és probable que pervingués també a través de l’àrab. 
 
L'algeps , material de construcció.
 
El sulfat de calci hidratat és deshidratat parcialment per la cocció en  un forn i posteriorment és molt i convertit en una pols blanca, l'algeps o escaiola (sulfat de calci hemidratat: CaSO4·1/2H2O. Es produeix escalfant el guix a uns 150 °C .)
A l'estar deshidatat si li afegim aigua, s'hidra i torna a adquirir ràpidament la consistència sòlida que tenia abans . És el procés invers i en “pastar-lo” estem fent la reaccio química inversa a la deshidratació.

A l'escalfar-se, el guix perd aigua però la recupera ràpidament i endurint-se. Aprofitant aquesta propietat s’utilitza per a múltiples aplicacions, moltes lligades al sector de la construcció. Segons la temperatura a la qual es produeix el procés de deshidratació el guix s’adorm (és a dir s’endureix) més o menys ràpidament. La indústria de la construcció n’és la principal consumidora.

Algunes de les seves aplicacions en construcció són:
  • Com a revestiment de parets i sostres.
  • Com a additiu en ciment, per exemple per a retardar la solidificació del ciment Portland.
  • Com a fundent ceràmic.
  • Com a aïllant tèrmic, ja que el guix no és bon conductor de calor i electricitat.
  • Per a confeccionar motllos de dentadures, en odontologia.
  • En traumatologia per a immobilitzar els ossos i facilitar la seva regeneració en una fractura.
  • Per a l’elaboració de guix d’escriure per a pissarres.
  • La seva composició química, amb una riquesa de sofre i calci, fa del guix un element de gran valor com fertilitzant dels sols, encara que en aquest cas s’utilitza el mineral polvoritzat (guix agrícola).
  • Així mateix, una de les aplicacions més recents de guix és la "remediació ambiental" en els sols, això és, l'eliminació d’elements contaminants dels mateixos, especialment metalls pesants.
  • Ha estat utilitzat per a obtenir àcid sulfúric..

Varietats

  • Mort, cuit o “de pintor”: no pren i no s'endurix si no li afegeixen aglutinants (coles).
  • Ordinari o comú, “moreno” : de color blanc brut, compost per tota classe de pedres algepseres. Conté diverses impureses. S'usa en la construcció.
  • Blanc: Més fi que l'ordinari. És el que fan servir per a enlluir les parets ( actualment mesclat amb additius retardants que permeten controlar la seua solidificació per treballar-lo millor).
  • D'escaiola o d'alabastre: És el de millor qualitat. És molt blanc, finíssim i resistent. S'utilitza per a treballs de fer motlles, escultura, infermeria...
La cocció de la pedra i l'obtenció d'algeps.
Històricament s'ha recorregut bé a clots excavats en les pròpies pedreres o bé a forns artesans molt semblants als de calç, també cridats moruns o àrabs, ubicats prop de les pedreres o a peu d'obra. Este tipus de forn tradicional era una simple construcció cilíndrica de maçoneria de pedra en sec, amb altura variable i una obertura d'accés en el front, normalment encaixada a l'abric d'un pendent.

En totes les pedreres que trobem per la zona ( Casa Alcoraia, Lo Boligni, Les Viudes, Garcia.…) trobem antics forns on es fabricava l'algeps de manera artesanal amb el tipus de forn dit morú…







Per a coure la pedra, es posaven les pedres d'algeps sobre les parets, unes damunt d'altres i quan arribaven a certa altura s'anava tancant el cercle per la part superior, en forma de volta, formant una cúpula falsa i després es carregava per la part superior; és el que es deia “armar el forn”. Dins de la cova que formava la volta es col.locava llenya per a fer foc i arribar a obtenir una temperatura suficient per a coure la pedra (200 graus aprox.). Es prenia foc i es tapava la boca amb pedres d'algeps deixant una boqueta per anar alimentant el foc i que no tinguera tant de tir… En la part superior també es tapaven els forats que quedaven entre les pedres amb altres més xicotetes o restes d'altra fornada.
Després ja es tractava de regular la calor a base d'anar tirant llenya pel forat inferior fins que la perícia del forner calculava quan estava la pedra cuita, normalment la càrrega del forn col·lapsava sobre si mateixa quan havia arribat al final del procés de cocció,.
L'encarregat del forn normalment havia de fer nit en el forn ja que havia de vigilar constantment l'estat de la combustió de la llenya i anar alimentant-lo cada un cert temps

Les pedres, que solien ser de grans mides, es partien a mà amb una maça fins a reduir-les a la grandària adequada per a poder manejar-les.


Per a completar la cocció de la pedra bastaven 24 hores amb alimentació contínua de foc, però depenia de l'estat atmosfèric, de la qualitat de la pedra, del combustible empleat i sobretot de la perícia dels guixaires. En general, la cocció obtinguda amb este tipus de forn era prou desigual, perquè normalment la pedra de dalt es coïa poc mentre que la de baix massa.



Forns deManolico García, últims utilitzats en l'Alcoraia.










Com normalment la cocció de la pedra era desigual , unes pedres rebien molta més calor que altres, amb la qual cosa havien pedres d'algeps mort el qual havia perdut totes les seues molècules d'aigua i pedres d'algeps cru, que a penes estava cuit i era impossible de treballar perquè el seu forjat era instantani, ací també la perícia que aquells hòmens els donava la solució, tan sols es tractava d'aconseguir la mescla adequada dels diferents tipus de pedra segons la seua cocció per a obtindre un algeps que donara prou temps per a poder treballar-lo i una bona duresa una vegada forjat el material. Si alguna pedra havia quedat realment crua, normalment es rebutjava
Les pedreres: explotació i obtenció de pedra.

En les antigues pedreres es barrinava a mà, un sistema especial, ja que com la pedra d'algeps és blana, les perforacions es feien amb unes barrines de 2 i 3 metres, les quals es llançaven cap al sòl amb un xicotet gir cada vegada i afegint un poc d'aigua en el forat que anava fent la barrina. Conforme s'anava introduint la barrina en la pedra s'anava alçant fins quasi traure-la del sòl i després es tornava a llançar amb força ...Sens dubte era un treball extenuant. Una vegada que havien arribat a la profunditat adequada, amb una xicoteta càrrega de dinamita feien el que ells cridaven "la olla" que després omplien amb sulfat amònic ,a continuació ficaven els cartutxos de dinamita i posteriorment tapaven el forat amb estopa, papers i inclús terra i pols d'algeps de manera que només sobreeixia la metxa de pólvora negra , que era encesa a mà amb una metxa. El barriner corria a amagar-se en una cova feta per a protegir-se de les explosions.
















 Al costat dels forns estava l'era on es molia la pedra: primerament es desfeia a colps de maça i després s'estenia  sobre una era, com si fora forment o civada, i es batia , és a dir, es passava amb "roglons"  de pedra per a desfer-la (el "rogló" era un peça cilíndrica de pedra que s'usava en les eres per a desgranar les espigues, per a aplanar una superfície, com  el sòl dels ametlers o les oliveres abans de d'arreplegar la collita, aplanar un bancal o en les almàsseres per a esclafar les olives i obtenir l'oli...)  per a després garbellar el material resultant i traure l'algeps rebutjant les restes  més grosses. Al costat dels forns  encara es poden observar algunes restes de carbó cremat i  de pedra d'algeps, que eren el resultat de la neteja de les restes de la fornada per a procedir a la càrrega de la següent.


















UN MUSEU  A L'AIRE LLIURE.

Les restes dels forns de les pedreres de Manolico García, “el Tio Maniuelet”.

Malgrat que les pedreres d'extracció d'algeps han desaparegut degut al pas de l'autovia, en la base podem trobar l'abocador dels forns de grans dimensions (15 Tm cadascun)i els dos grans forns que utilitzaven, últims que van estar actius en l'Alcoraia. Curiosament en un d'ells encara es poden observar restes de l'última cocció.


Entre les restes dels edificis podem veure on es trobava el gan molí que utilitzaven per a moldre la pedra cuita, un molí accionat per un gran motor  que utlitzava carbó com a combustible, igual que lés màquines de vapor antigues.
Edificis i restes de carbó , sendra...del motor del molí.



Restes de l' útima cocció al fons


Abocador de restes que no valien



Vídeos d'exemples de fabricació d'algeps manual  i actual, industrial.


Demostració de la fabricació artesanal de l'algeps.



Vídeo d'una fàbrica actual.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada