INFORMACIO GENERAL: (ÍNDEX)

1-L'Alcora , PTDA D'ALACANT...

2-EL JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE LA CASA ALCORAIA.

3-L'ALCORAIA, ESPAI AGRÍCOLA.

4-L'AIAGUA DE LA FONT DE LOS GRANADOS EN ALACANT...

5-LA SERRA DE SANT PASQUAL I LES MINES DE MERCURI.

6-LA FINCA EL MORESNO I LES MINES DE CINABRI

7-EL CAMI VELL DE MONTFORT.

8-EL CAMÍ VELL DE MONTFORT: LES ESPILLERES I LES VENTES.

6-ELS CINES DE L'ALCORAIA. EL BALL DE LA PINYA.

7-EL REG : LA REGULACIÓ DELS VESSANTS. ASSUST I PARTIDORS.

8-EL PATRIMONI PARTICULAR I HISTÒRIC ABANDONAT A LA SEA SORT.

9-L'agricultura de secà: el reg.

10-L'agricultura. Cultius tradicionals. La casa de camp...

El camí Vell de Monfort: les Espilleres i les Ventes.

 

1. Què són Les Espilleres (Espejeras)?

Les Espilleres és una partida rural i un paratge natural de relleu molt característic de valls i barrancs, situat en el terme municipal de Montfort del Cid, a l'ombria de la Serra de les Àguiles. El camí hi passava de camí cap a Orito.
La història d'aquest lloc està estretament lligada a la geologia :

L'origen del nom (l’algeps "espejuelo"): El nom prové de la gran abundància d’algeps fíbric i cristal.lí que aflora naturalment als barrancs de la zona. Aquest tipus d’algeps cristal·litza en làmines transparents que brillen intensament quan li pega el sol, actuant com a xicotets "espills" (“espejos”, d'on deriva el topònim castellà Espejeras o el valencià local Espilleres). Allà hi havia pedreres històriques d’algeps on treballava la gent de la zona.

2. Què són Les Ventes ?

Les Ventes era un xicotet assentament o conjunt format per dues o tres cases rurals de labor situat a la mateixa vora del camí històric de Montfort, en la zona de les espilleres.

En l'arquitectura de camins del passat de les comarques del sud de la Comunitat Valenciana, aquest topònim té una raó de ser molt concreta:
Funció d'hostalatge i descans: Les "ventes" eren establiments situats als camins rurals o despoblats on els viatgers, arriers i traginers podien parar a fer nit, descansar, menjar o donar aigua i palla als animals de càrrega.
Punt estratègic de la serra: Com que el pas entre la Serra de les Àguiles i Sant Pasqual era costerut i cansat, aquest xicotet conjunt de cases servia de descans just abans de coronar el portell de la muntanya o immediatament després de baixar de la serra cap a la plana de l'Alcoraia.
 Amb el temps, en perdre's el trànsit d'arriers per la competència de les noves carreteres del segle XIX, les ventes van perdre la funció d'hostal i van quedar reconvertides simplement en cases de camp d'explotació agrícola tradicional de vinya i secà.

Què documenten les fonts sobre Les Espilleres ?

A les ressenyes geogràfiques de l'època, la partida de Les Espilleres  apareix catalogada de forma molt singular:

L'algeps com a riquesa: El diccionari de Madoz i les memòries d'obres públiques expliquen que és una terra àrida, gairebé exclusivament de secà (ametler, garrofers i pastos per a ramat llanar i cabrum), però amb una gran importància econòmica gràcies a les pedreres d'algeps. El camí que passava per allí s'utilitzava per al transport d’algeps cap als pobles veïns.

El Caseriu: En la cartografia oficial antiga hi consta catalogat el “Caserío de las Espejeras “com una "casa rural aïllada" o xicotet conjunt que feia de base per als pocs pobladors que cuidaven d'aquestes explotacions.Què diuen les cròniques de Les Ventes?
El conjunt de Les Ventes , eixes dues o tres cases, complia una funció vital a la xarxa de camins del segle XVIII i XIX.
Refugi i  contra  el cansament: Les Ventes oferien un espai segur on tancar els animals al corral, fer nit o simplement "fer un mos" i comprar vi o aiguardent.

La pèrdua de la funció d'hostal: Pascual Madoz explica en el seu diccionari que a mitjan segle XIX moltes d'aquestes petites "ventes de serra" van començar a quedar en desús com a hostals comercials. Amb la millora dels camins reials de la plana (les actuals carreteres principals), els viatgers ja no utilitzaven tant els vells camins de ferradura que passaven entre muntanyes. Per això Les Ventes van perdre la llicència d'hostalatge i van quedar simplement com un conjunt de cases de labor de caràcter agrícola i residencial per a famílies de la zona.

Eixe eix de comunicació existia i té una importància històrica fonamental per a entendre la relació territorial de la zona. De fet, durant el segle XIX (fins a l'any 1876), la partida de l'Alcoraia va pertànyer oficialment a l'ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, per la qual cosa eixe camí era la via natural que unia el nucli municipal amb la seua pròpia pedania i amb el terme veí de Montfort del Cid.
Eixe camí històric compartia traçat amb la ruta del Moresno i funcionava d'aquesta manera:
Sí, exactament. Eixe eix de comunicació existia i té una importància històrica fonamental per a entendre la relació territorial de la zona. De fet, durant el segle XIX (fins a l'any 1876), la partida de l'Alcoraia va pertànyer oficialment a l'ajuntament de Sant Vicent del Raspeig, per la qual cosa eixe camí era la via natural que unia el nucli municipal amb la seua pròpia pedania i amb el terme veí de Montfort del Cid.
Eixe camí històric de Sant Vicent a Montfort compartia traçat amb la ruta del Moresno i funcionava d'aquesta manera:
1. El traçat de Sant Vicent a Montfort per l’Alcoraia.
El camí arrancava des del nucli urbà de Sant Vicent del Raspeig enfilava en línia recta cap a l'oest buscant les planes de l'Alcoraia.
En arribar al nucli de l'Alcoraia, el camí de Sant Vicent connectava directament amb el Camí Vell d'Alacant cap a Asp-Novelda o connectava amb el Camí Vell de Montfort ,i a partir d'eixe punt, 
 s'unia al camí de ferradura que ja hem descrit: pujava per la gola entre la Serra de Sant Pasqual i la Serra de les Àguiles, creuava el paratge lluent de Les Espilleres (Espejeras) i passava per Les Ventes fins a baixar cap a Orito i Montfort del Cid.
2. Una "Vereda" ramadera crucial (Camí de transhumància)
Eixe camí de Sant Vicent a Montfort per l'Alcoraia no era només per a vianants o carros miners; era, a més, una Vereda Reial (via pecuària).
 
Per als veïns de l'Alcoraia del segle XVIII i XIX, eixe camí ho era tot:
Cap a l'Est (Sant Vicent): Era el camí que havien de recórrer obligatòriament per a fer tràmits a l'Ajuntament, anar al mercat del Raspeig o batejar els xiquets a la parròquia de Sant Vicent Ferrer.
Cap a l'Oest (Montfort/Orito): Era la coneguda ruta de peregrinatge. El veïnat de Sant Vicent i l'Alcoraia l'utilitzava massivament per a anar a les festes de Sant Pasqual Bailón a la seua famosa cova d'Orito, creuant a peu precisament per la vora de la casa del Moresno i les Espilleres.
Hui en dia, aquest eix històric està tallat en alguns trams per finques modernes o infraestructures, però gran part del seu traçat de muntanya es manté viu gràcies a les rutes de ciclisme de muntanya (BTT) i senderisme que connecten de nou Sant Vicent, l'Alcoraia i Montfort creuant la serra.

---

El Camí vell de Montfort

 

• El Camí Vell de Montfort i la Casa el Moresno.

• El Camí Vell deMonfort connectava per una drecera, a través de les serres , la zona de la partida amb el Camp Camp de Monfort, per la zona de les Espilleres. Eixia des de la zona coneguda com el Confiter, ara camí de Sant Pasqual, en el primer tram, fins arribar a la Casa el Campello, on continuava per davant de la casa, per la dreta , cap al Nord, en direcció a la serra , entre les finques de El Campello i El Moresno i per l’esquerra de la casa de El Moresno continuava serra amunt, per la vora del barranc, passava per davant de la Cova Botifarres, a uns 500 metres de la casa, icontinuava cap amunt ,a parar entre les serres de Sant Pasqual i les Àguiles, on actualment està la bassa de Montfort.. D’aquí baixava per avall a parar a la zona de les Espilleres, camp de Monfort, on estaven les Ventes, per on passava també el Camí que venia des de Sant Vicent, per davant de l’actual estació del tren (abaixador d’Agost) cap a la partida de Verdegàs i per la Canyada, partida de Canastell a Sant Vicent, pel costat l’església actual (antic carrer Madrid.

• Actualment  l'agafariem des de  l'altura el camí de la dreta, Cami de Sant Pasqual i continuariem per amunt passant per damunt de l'autovia i, just a continuació, agafarriem el camí que ix per la dreta , per davant del El Campello  i estariem en el camí històric ( venia a connectar per l'actual canonada de desaigüe de  l'autovia)

• Les referències històriques, els mapes del segle XIX d'infraestructures i obres públiques, i cròniques geogràfiques com el conegut Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de Pascual Madoz aporten dades precises sobre aquests dos punts de la serra. 

• El Camí Vell de Montfort, en el seu viatge des de la casa del Moresno cap a l'interior, creuava de ple la partida de Les Espilleres (escrit normalment a la cartografia oficial com "Espejeras") i passava tocant al xicotet nucli rural conegut històricament com Les Ventes ,de camí cap a Orito. 

• Ambdós llocs són fonamentals per a comprendre la ruta de muntanya que feien els miners, arriers i pelegrins en els segles XVIII i XIX.Connexió ramadera i de pelegrinatge: Era la via directa utilitzada pels veïns de l'Alcoraia i l'interior per a connectar de forma curta amb Montfort i el conegut santuari d'Orito, evitant haver de fer la gran volta per les planes del sud.

---

El traçat històric entre les serres

El camí arrancava des de la zona baixa del Barranc de l'Alcoraia (tocant a la finca) i començava a ascendir en direcció oest. S'endinsava en la muntanya aprofitant el pas natural exacte que separa les dues serres:

• Deixava a la seua esquerra (al sud) els penya-segats i l'Alt de la Serra de les Àguiles (el Puntal de l'Alcoraia).

• Deixava a la seua dreta (al nord)  la Serra de Sant Pasqual.

La senda vorejava l'Alt del Moresno, passava molt prop de les antigues prospeccions de cinabri (les mines de 1780) i continuava pujant suaument fins a coronar el coll o portell de la serra. Des d'allí, el camí ja començava a davallar directament cap al terme de Montfort del Cid, buscant la pedania d'Orito i el paratge de la Cova de Sant Pasqual.

La importància de la casa en eixe camí.

Durant els segles XVIII i XIX, eixe camí no era només una senda de pastors, sinó una ruta de transport crucial:L'eix de les mines: Per eixa senda baixaven les reialme de mules carregades amb el mineral de cinabri (o el guix de les pedreres pròximes) cap a les carreteres principals d'Alacant.Connexió ramadera i de pelegrinatge: Era la via directa utilitzada pels veïns de l'Alcoraia i l'interior per a connectar de forma curta amb Montfort i el conegut santuari d'Orito, evitant haver de fer la gran volta per les planes del sud.

1. Com apareix als plànols del segle XIX

La via hi està retolada explícitament amb el nom de "Camino Viejo de Monforte" (o en variants com "Camino de Monforte a Alicante por la sierra").

• En les actes de delimitació de termes municipals del segle XIX, aquesta línia servia com una de les referències per als topògrafs de l'Estat.

• En els plànols es dibuixa la traça vorejant la parcel·la de la casa i el llit del Barranco del Moresno, mostrant el pas directe cap a la gola de les muntanyes.

2. Les mines i les finques com a fites en el mapa

En eixos mapes antics es poden observar uns símbols característics (sovint dibuixats com a picos miners creuats o cercles amb anotacions) molt propers a la línia del camí, indicant els "Pozos de Azogue" (mines de mercuri/cinabri) excavats durant la febre minera que va documentar l'enginyer Guillermo Bowles en eixe sector de l'Alcoraia. La casa del Moresno apareix dibuixada en la base del barranc com a punt d'estada i de control abans de començar la pujada a la serra.

Reconstrucció del traçat (segles XVIII–XIX)

Aquest recorregut coincideix amb l'antic Camí del Cementeri, que era la via més recta entre Alacant i Monfort, i que continuava cap a Orito. Diversos estudis indiquen que aquest itinerari aprofitava un corredor molt més antic, probablement relacionat amb la drecera romana coneguda com Celeret, que unia la zona d'Asp-Monfort amb Lucentum passant per l'Alcoraia.

Reconstrucció del traçat (segles XVIII–XIX)

MONFORT
   │
   │
Orito (ermita)
   │
Pas entre la Serra de les Àguiles i Sant Pasqual
   │
──────────────────────────────────────────────
          Foia de l'Alcoraia
   │
Casa el Moresno
   │
Casa de l'Alcoraia
   │
Creuament del Barranc de l'Infern
   │
Fontcalent
   │
Serreta Llarga
   │
Cementeri d'Alacant
   │
ALACANT

La Serra de Sant Pasqual i les mines de cinabri.

 

• La Serra de Sant Pasqual i les mines de cinabri

A la zona limítrofe entre l'Alcoraia i la Serra de les Àguiles (o de Sant Pasqual) es va registrar una important activitat de prospecció minera:

• Els documents del segle XIX d'Alacant (com el registre de les Sociedades Mineralógicas Alicantinas) descriuen explícitament mines (com la històrica mina La Numancia, registrada el 1841) situades exactament a la "Sierra del Moresno, término de esta ciudad de Alicante, Partida de La Alcoraya".

• El cinabri (el mineral del qual s'extreu el mercuri) es va començar a explotar formalment en aquests plans i solanes de la serra cap al 1780 (finals del segle XVIII). L'aparició d'aquest mineral va fer que la zona es conegués popularment durant molt de temps com els "plans de les mines"

• Durant el segle XVIII, l'explotació de cinabri (mercuri) a l'Alcoraia es regia per les Ordenances de Felip II de 1584. El mercuri era un monopoli reial de la Corona Espanyola indispensable per a l'amalgama de la plata a Amèrica, per la qual cosa qualsevol descobriment quedava sota el control directe de l'Estat.

• L'explotació es va organitzar a través dels següents actors i sistemes institucionals:

  1. El control de la Superintendència Reial d'Almadén

• Quan es va confirmar el filó a l'Alcoraia, la Corona va enviar inspectors oficials per avaluar-lo. La principal autoritat que va intervenir i explotar el jaciment va ser la Superintendència General de Mines d'Azogue d'Almadén. El 28 d'abril de 1738, el mateix superintendent D. José Cornejo va viatjar a Alacant amb miners experts d'Almadén per fer-se càrrec de les excavacions.

Abans de la intervenció directa de la Corona, l'explotació va passar per mans privades mitjançant concessions reials o l'acció de la burgesia i militars locals:

• Explotacions furtives de llauradors: El filó va ser descobert a principis del segle XVIII per un llaurador local quan arrancava un pi. Durant els primers anys, els veïns de les partides rurals de la zona van realitzar pous de forma particular i clandestina per vendre el vermelló (cinabri)

• El Capità de la Plaça d'Alacant (1736): Un capità de l'exèrcit destinat a Alacant va ser qui va formalitzar la investigació en veure un carregament del mineral al port de Marsella. Va finançar de la seua butxaca les primeres mostres que va analitzar el prestigiós apotecari alacantí Antonio Mates per extreure'n mercuri, fet que va cridar l'atenció del Rei

• Inversors de la Governació d'Alacant: A la segona meitat del segle XVIII, tal com documenta l'historiador Armando Alberola Romá, nobles i comerciants alacantins van demanar llicències individuals (prospeccions) per buscar més vetes a la serra, finançant ells mateixos les colles de miners.

3.El gran canvi: Les societats del segle XIX-

L'explotació de cinabri empresa directament per la Corona en L'Alcoraia va ser abandonada de fet en 1754, després que durant eixe any continuaren infructuosament els treballs. A l'agost de 1754 es va recomanar la seua suspensió indefinida. L'expedient administratiu de la mina es prolonga fins a 1755.Arxiu General de Simancas, lligall 803, denominat precisament «Mina de l'Alcoraya. Antecedents d'esta mina d'argent viu, a Alacant», amb documentació de 1753-1755.

Explotacions  del segle XVII-XIX: 

Els treballs van ser paralitzats per orde de la Corona en 1738 i es van reprendre en 1752-1753. Bowles va comprovar que la veta desapareixia a uns 100 peus de profunditat i va ordenar suspendre l'excavació.

Altres explotacions:

Llovira):  registrada en 1846 per Francisco Navarro *Asín.

Maragda ("Esmeralda"):  registrada en 1847, també per Navarro *Asín.

Pepita:  demarcada en 1877. Esta és especialment important perquè encara es conserven pous, galeries i la trinxera minera. El Grup Mineralògic d'Alacant la identifica expressament com a Mina Llavor, Sierra de les Águilas, La *Alcoraya, mineria de cinabri.

La relació que tenim seria:

Mina	Any	Mineral	Zona
Llorosa/Llovira	1846	Cinabri	Serra de San Pasqual
Esmeralda	1847	Cinabri	Serra de San Pasqual
Pepita	1877	Cinabri	Serra de San Pasqual

Alicante Digital - LAS MINAS DE AZOGUE DE LA ALCORAYA

LES RESTES VISIBLES  DE LES MINES...

El Jaciment arqueològic de la Casa Alcoraia

 (Explotació rústica o fundus vinculada directament a la mineria i l'agricultura de secà)

La zona on està el jaciment arqueològic ha estat molt transformada, sobre tot en els anys 60 , que es va  aplanar  i roturar per a fer una plantació de tomates i  en la primera década del dos mil , novament  transformada per a fer una plantació de palmeres.

Les restes trobades a la zona de l'Alcoraia i els contraforts de la Serra de les Àguiles es corresponen amb una villa rústica o granja d'explotació.

• 
  Com a villa rústica es suposa que esta villa  estaria  habitada per colons, esclaus i capatassos que gestionaven els recursos de l'entorn de la serra entre els segles II a.C. i III.
   La seua funció principal no era l'esplai, sinó servir de centre de recol·lecció de l'oli d'oliva, el vi de les foies ...

• 
  Els materials arqueològics documentats pels experts a la partida són els típics d'una zona d e treball i emmagatzematge d'època altimperial:

• Tegulae i Imbrices: Grans fragments de teules planes i corbes de fang cuit romà amb les quals es cobrien les teulades d'aquests magatzems i habitacles rurals.

• Dolium (Dolia): Restes de grans gerres de ceràmica enterrades al sòl que servien per a conservar l'oli, el gra o el vi produït als bancals de la finca.

Ceràmica comuna i de cuina: Fragments de plats i olles d'ús diari que confirmen que hi havia població estable vivint a la partida controlant el pas dels camins.

• Dependència de Lucentum: Els arqueòlegs indiquen que aquestes explotacions rústiques de l'interior d'Alacant depenien administrativament i comercialment de la ciutat de Lucentum (el Tossal de Manises, a l'Albufereta), on s'enviaven els productes   a través del primitiu Camí vell d'alacant.

• La proximitat a la Via Augusta: Quedava molt prop del traçat de la gran via que passava pel darrere de la serra (terme de Montfort), cosa que facilitava treure el producte cap a l'interior de la península o cap al port d'Elx (Portus Ilicitanus).

• Parts del fundus Un fundus clàssic es dividia principalment en tres àrees funcionals segons el seu ús:

• Villa urbana: La residència del propietari. Tenia luxes semblants a les cases de la ciutat (termes, mosaics, patis).

• Villa rustica: La zona de treball de la granja. Incloïa els allotjaments dels esclaus, les cuines i els tallers.

• Villa fructuaria: Els magatzems de la finca. Aquí es guardaven els productes (cellers de vi, premses d'oli, graners).

• Ager: Les terres de cultiu que envoltaven els edificis, dividides en camps de cereals, vinyes i oliverars 

• RECONSTRUCCIÓ D'UNA VILLA ROMANA EN LA ZONA DEL JACIMENT
  

  

La villa rùstica:

https://www.google.com/url?sa=i&source=web&rct=j&url=https://www.marqalicante.com/wp-content/uploads/articulos/pub_91.pdf&ved=2ahUKEwiO4szooPiVAxXNNfsDHdEiGdIQ0YISegYIAQgMEAI&opi=89978449&cd&psig=AOvVaw3QB1RFgAwDuvhGtqYSRGNe&ust=1785427214987000

• • La *villa rustica* era una finca rural que el propietari visitava ocasionalment per supervisar la feina dels esclaus i la collita. Essencialment, era el centre d'una explotació agrícola de gestió familiar que produïa els béns necessaris per a la vida quotidiana. Amb el pas del temps, la producció agrícola va passar de limitar-se a l'abastiment del propietari a la comercialització dels excedents. La gestió s'encarregava al *vilicus* —el representant del propietari—, responsable de cobrir les necessitats dels esclaus i de supervisar les tasques agrícoles. Els edificis s'organitzaven al voltant d'un pati que contenia una bassa (*piscina*) utilitzada com a abeurador per als animals; una segona bassa, situada a l'exterior, servia per a tasques relacionades amb el conreu dels camps. La vil·la es dividia en seccions diferenciades: la *Pars Dominica* era la zona residencial reservada al propietari i a la seva família; la *Pars Rustica* era l'àrea destinada al servei domèstic i als treballadors agrícoles; i la *Pars Fructuaria* estava dedicada a la transformació dels productes.

    
    
    

L'ALCORAIA, ESPAI AGRÍCOLA

  Espai agrícola.                                                                                   

LA ALCORAYA: UN ESPACIO HISTÓRICO AGRÍCOLA Y VIAL.ENEIDA GARCÍA GARUÓ   Publicado: RUA (Repositorio Institucional de la Universidad de Alicant    https://partidasrurales.alicante.digital/articulos/alicante/alcoraya/histor

De l'Alcoraia tenim notícies que ens la descriuen com una de les zones especialment favorables per al cultiu dins del secà per la seua riquesa d'aigua. En 1428 hi ha notícies sobre reparacions d'assuts en la zona (f. A. d'ARQUES JOVER, 1966). També existien dos aqüeductes medievals desapareguts amb la riuada de 1982.

En tota la partida hi ha mostres de la seua riquesa aqüífera i de l'aprofitament que d'ella es fa en l'actualitat. Únicament en la finca que dona nom a la partida, tenim nombrosos elements relacionats amb l'aigua com: 1 aljub, 2 basses 1 safareig i 2 mines que oraven la roca de la muntanya més de 130 m. de profunditat.

Ja hem parlat de la importància que este aqüífer va tindre en el segle passat per a la ciutat d'Alacant, encara que no va ser l'única que va rebre les seues aigües, ja que també Elx es va proveir d'elles des de 1889 fins a 1923.

L'estat actual de les fonts i mines no ens permeten afirmar que siguen obres medievals, encara que el seu origen poguera ser àrab. Sabem que són depòsits d'aigua explotats des d'antic, per la qual cosa no és d'estranyar que patira transformacions, que feren desaparéixer amb les primitives construccions per altres més recents, que reutilitzaren els materials inicials.

Això succeïx en la mina citada, ja que per al cobriment de la canonada que circula pel centre del canal, trobem una sèrie d'elements de diferent temps...

Si a les condicions físiques ja descrites, unim l'explicat en l'apartat de topònims, és a dir el seu origen àrab més la perduració del *mozarabismo «El Campello» —com a perduració del *ager romà —, podem pensar que un xicotet nucli poblacional es va establir en esta àrea, configurant una alqueria islàmica en època medieval, que evoluciona perdurant fins als nostres dies.

 Restes arqueològiques.

Al llarg d'este itinerari, trobem petjades arqueològiques d'època romana. Hem de destacar les restes de la vila, situada en la lloma, a esquena del caseriu de la  casa Alcoraia. També la instal·lació sota-imperial localitzada en la Serra de Font-Calent i que arriba al S. VII d. C. (E. LLOBREGAT, 1977).

En la mateixa serra es troben les restes de dos torrasses (un quasi derruït i el segon de 2,60 m. d'altura), que per la seua factura podem dir que són medievals.

-------------------------------------------000000000-----------------------------------------------------                                                                                                                                             

                                                                                                                                                            

  RECONSTRUCCIONS A PARTIR DELES RESTES QUE QUEDEN DEL PATRIMONI HIDRÀULIC:  

 Els assentaments humans sempre van associats a zones on hi ha aigua: fonts, llacs, rius. L'aigua és element  imprescindible per a viure persones, animals i plantes i ve molt bé per a cultivar hortalissa i arbres   si la població es sedentària... En l'Alcoraia no hi ha constància de població prehistòrica, com hi ha en Fontcalent  ,Cova del fum, unida  al  jaciment d'aigua proper. Si que queden restes d'una assentament romà en la lloma propera a la Casa Alcoraia. Eixa villa romana  estaria situada just al costat del Barranc de les murtes, on està la mina vella, la mina del Barranc de les murtes, on  queden restes d'una bassa, a la dreta del barranc. Curiosament la bassa està uns metres per damunt de la boca-mina, el que ens porta a suposar, per pura lògica, que hi havia un naixement d'aigua  en una cota superior a la mina , naixement que embassava l'aigua, per gravetat,  en la bassa a què ens referiem.

Hem de suposar que la villa es proveïria  d'aigua del naixemt possiblement mitjançant una canalització o canonada  desapareguda després de dos mil anys.

L'existència d'un naixement, una font, que  donaria aigua a la villa i a la zona de cultius, amb la bassa, explicarien la seua existència, de la qual han quedat restes... 

Per quin motiu es va foradar més avall i es va fer la mina : es va assecar la font o va minvar el seu cabdal, són les úniques explicacions... Tant la villa com la bassa estan per  damunt de la cota de la mina, per tant no els arrinbaria aigua... Quna això va succeir van venir els canvis...

El barranc sempre ha tingut gran vegetació perquè filtrava aigua des de la serra: ha estat sempre ple de baladres, murtes, llentiscle, mareselva...     

En el primer tram semprehi havia  petits tolls. Era un lloc conegut per tota la partida (en Tots Sants s'agafava murtonera per a portar-la  al cementeri per a completara amb verd els  ramells.). Lamentablement quan es va fer  el pou dalt de la serra es va assecar la mina, el barranc va perdre molta humitat i les murtoneres van desaparéixer.

Igualment el barranc de la mina del racó, la segona mina, també ha tingut sempre molta humitat i, conseqüentment, una vegetació abundant: murtoneres, llentiscles, baladres, pins... La situació de la mina, excavada des del lateral , entrant cap a  les penyes, ens fa pensar que originalment també hi hauria alguna filtració per les penyes i es va buscar l'aigua per l'interior de les roques a través de la mina., que les supera...

SUPOSTA RECONSTRUCCIÓ A PARTIR DE LES RESTES

1-Barranc de les murtoneres.

            

       ESTAT ACTUAL                              

Boca-mina actual

                POSSIBLE RECONSTRUCCIÓ

2-Mina vella del racó: llavadors i font.

Mina

Restes conducció aigua des de la mina a la font, llavadors...

Bassa

Restes font

Restes llavadors

POSSIBLE RECONSTRUCCIÓ ORIGINAL