L'agricultura de secà: el reg.

Les faenes tradicionals :després de segar, batre.

El Batre.

   En acabar la  sega, tot seguit,  sempre cap al mes de juliol, començava el batre. El batre consistia en aixafar les espigues de les garbes per tal de separar el gra de la palla i tenir tots dos productes ben conservats i a punt per poder-ne disposar. La faena de batre era un procés complex on intervenien factors (entre ells el meteorològic, sobretot el sol i el vent) material , faenes i gent i podria dir-se que era un dels processos productius més amplis del món del llaurador...

La temperatura de juliol és molt adequada per batre perquè és molt regular. Al matí el vent sol ser serè, que ajuda i facilita la rompuda i la batuda de les espigues; al migdia, el sol és més fort i torrava la batuda i cap al vespre si bufava la mínima   brisa  facilitava la faena de ventar i separar el gra de la pellofa (.1. corfa  amb aresta, que cobreix el gra de blat i d'altres cereals (or.); cast.cascabillo, cascarilla). 

La faena de batre es feia en l’era. L’era era una superfície redona, d’uns trenta metres de diàmetre on es posava escampat el llegum o cereal a batre , és a dir, separar la palla del gra.

Totes les cases de llauradors tenien la seua era al costat.

Refr.—a) «Qui no vol pols, que no vaja  a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. .—b)«Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c)«Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d)«Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f)«Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.

 Estendre la batuda:

A l'era calia estendre les garbes, operació que consistia en tres fases: distribuir-les per terra l'una tocant l'altra formant circumferència; deslligar-les desfent els vencills o tallant els lligadors i remenar i escampar les garbes esteses amb la forqueta  (“aventadora” o forca). Una volta  estesa la batuda s'esmorzava mentre el sol s'enlairava i escalfava i ressecava les espigues.

Girar la batuda.

Tot seguit els animals es deixaven reposar i els homes amb forques giraven la batuda, remenant-la i escampant-la.

Tocar la batuda i fer tandes.

Quan s'havia acabat d'esmorzar tocava enganxar els animals als aparells:  “roglons”( rodets, corrons) i trills .

Primerament els “roglons”, el primer un dentat, en forma d’estrella, per anar partint les tiges. Després el rodó, per anar desfent-se les espigues i trencant… Els animals, guiats per un home, donaven voltes  per damunt de la batuda fins que aquesta quedava plana i compacta. L'operació de donar voltes amb els animals per damunt de la batuda rebia el nom de tocar i cada període entre girada i girada era una tanda. Moltes voltes  la calor i l'avorriment mentre es feia les tandes propiciava que el batedor cantara cançons i corrandes per passar el temps , que solien ser de ritme lent i peresoses,   després del  dinar.

Passar el trill.

Después de passar el “rogló” tocava enganxar el trill i fer unes passades. El trill és una fusta  quadrangular que per baix va armada de ferros tallants,
claus o trossos de pedra de pedra de sílex (pedra foguera), i que, enganxada i  arrossegada per una o dues mules passa  per damunt la batuda, va tallant i trossejant la palla .

 Ventar i traure la palla

Després de trillar venia una de les faenes més costoses:  als batedors els tocava treure la palla de damunt de l'era i separar el gra barrejat amb la pellorfa, l’escorça del gra. Amb la forqueta i sempre a favor del vent es llaçava a l’aire, s’aventava la palla més llarga i s'anava acompanyant fora de la batuda. Després  es feia la mateixa operació amb la palla menuda, fins que només hi quedava el gra i la pellorfa. La feina de ventar era de bon fer si el vent bufava suau i seguit… si no feia vent havien de parar.

Tiràs

Arreplegar el gra encara brut amb la pellorfa .

Tiràs de mula

A continuació s'arreplegava el gra barrejat amb la pellofa en un muntó, amb l'ajuda de pales  o de la dolça tirada per un animal. Amb les graneres i ramassos es completava la faena i es deixava l'era neta.

RAMÀS m.
|| 1. Escombra, ganera,  feta de branques de ginesta, de botja o d'una altra planta, per a agranar, escombrar,  l'era, el carrer, el forn (Empordà, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Calasseit, País Valencià)

Dolsa 4. Instrument  consistent en una peça plana de fusta molt ampla, amb un mànec curt enmig i dues anelles laterals per a enganxar-hi un animal i arrossegar la palla cap al cobert o altre lloc apte per a fer els pallers ...

Despellofar

De la faena de treaure la pellorfa  se'n deia despellorfar i es feia llançant la barreja enlaire amb les forques,  “aventadores”. Com que el gra pesava més queia en un mateix lloc  i la pellorfa se l'enduia el vent una mica més enllà, on formava un petit muntó o coll*. Aquesta operació es repetia una vegada i una altra fins que només quedava el gra. Les darreres passades se solien fer amb pales de fusta especials per aquesta feina perquè quan quedava bastant gra net, era impossible enlairar-lo amb forques.

* 3. a) Muntó llarg  de gra i palla que es fa damunt l'era, en direcció perpendicular a la del vent, i del qual prenen el blat per a ventar-lo amb les forques o pales (Mall.). Solen fer tres munts successius, avançant damunt l'era en direcció contrària a la del vent: el primer i el segon munt es diuen colls, i el tercer es diu serra o carena. La replega del gra i la palla per a formar els colls, es fa amb el tiràs.—b) Coll de la palla: cadascun dels munts de palla que es formen damunt l'era en ventar el blat, per l'acció del vent que se'n porta la palla i l'amuntega (Segarra, Urgell, Massalcoreig, Gandesa, Maestr., -Mall.); cast. balaguero.—c) Cadascuna de les seccions d'era situades a la part anterior de les dues serres o munts que es formen en ventar els cereals (Morella, Cullera).

Sarandar (garbellar o porgar).

A continuació, per a acabar de netejar  es passava el gra per la saranda. Era un aparell rodó i gran, de planxa metàlica amb forats de dimensions adequades al gra que calia garbellar. Així els forats per forment eren més xicotets  i per a la civada més grans. La saranda  era sacsejada al mateix temps que s'hi abocava el gra amb un poal  o cabàs. 

Ensacar

Un volta net el gra s'havia d'ensacar i portar a l’alforí o graner .

Fer  paller

La palla era, després del gra, un producte molt apreciat per al llaurador. Era la base de l'alimentació dels animals de treball i la matèria bàsica per obtenir els fems, que eren l'adob d'abans. Fer paller era feina que s'acostumava a fer de bon matí perquè la palla es podia manejar millor gràcies a la humitat de la matinada.

La forqueta pallera es feia servir per tirar la palla als mateixos peus del palleraire , el qual apariava la palla .El paller havia de pujar a plom i amb tendència a sortir cap enfora, fins a començar la coberta. Un cop bastit amb una canya llarga, usada amb destresa pel palleraire , s'anava perfilant l'entorn del paller. El més normal era fer pallers a la mateixa era. Solien ser rodons o rectangulars, però sempre, acabats, els rodons en punxa i els rectangulars en una carena com una teulada.

Enllaç per veure un reportatge sobre la sega:
"Batre s'era 2010. TVSerramamerra."

https://www.youtube.com/watch?v=8wkD6MBboqE

LA FARINA:
                            Després havien de portar a moldre el forment a algun dels molins dels voltants ( antigament els molins de la zona eren els d'aigua que hi havien al riu Vinalopó i al Montnegre).
  En la Alcoraia un dels molins  on es portava  a moldre era el Molí de Samarra, al riu Vinalopó, en el camí a Asp, prop del Castell, un dels trens molins que hi havia en la zona.

Faenes tradicionals: la sega