27 de juliol 2020

Les faenes tradicioinals. arreplegar les garrofes.

El garrofergarrover o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre mediterrani trioic de la família de  les   lleguminoses de tronc gruixut, tortuós i irregular, baix, de capçada ampla i branques llargues, grosses i més o menys horitzontals.
És un arbre de reproducció per llavors, tot i que també es pot donar a través d'esqueixos i empelts. Té un creixement lent i poden arribar a viure fins a més de 200 anyS.
A la península Ibèrica es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve. També és molt típics a les Illes Balears, particularment Mallorca i Eivissa. D'acord amb el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació d'Espanya i les seves dades del 2018, l'Estat Espanyol té el nombre d'hectàrees de cultiu de garrofer més gran del món (50.000 ha), que es concentren al País Valencià (17.494 ha), les Illes Balears (13.022 ha), Catalunya (6.743 ha), i en menor mesura Andalusia (1.452 ha) i Múrcia (944 ha).

VARIETATS DE GARROFERS.
El garrofer pot ser de moltes varietats, cadascuna té unes característiques diferents, variant el color, grandària, concentració de sucres de la garrofa, així com variar el port i vigorositat de l'arbre etc. Ací a la comarca acostumem a tindre la varietat vera.
Com amb la majoria de fruiters el llaurador històricament ha empeltat la varietat desitjada que li produeix més quantitat de fruits i amb millor qualitat sobre un peu bord. Així siga quin siga l'origen del peu a l'empeltar-lo el llaurador obtindrà allò que busca amb el seu conreu.
Tots els garrofers, siguen de la varietat que siguen, són triòics. Què vol dir ?, que produeixen flors masculines, femenines i hermafrodites però sempre amb peus diferents. Això vol dir que quan una llavor germina pot donar individus femenins que produeixen garrofes, individus hermafrodites que al produir flors femenines alhora que masculines també produiran garrofes, o bé individus mascles que no en produeixen mai. Què feia el llaurador ?, Normalment els garrofers més cuidats i els que creixien als millors llocs eren garrofers femelles empeltats sobre un garrofer bord. Eren els garrofers que més produïen.
Els mascles, en canvi, els deixaven als pitjors llocs, a ribes etc, ja que la seua única feina era la de fer flor.
Els grans i vells garrofers solen ser la gran majoria femelles ja que al donar fruit eren els que més s'estimaven.
Què feien quan no tenien garrofers mascles prop ?, deixaven créixer un refillol del peu o bé agafaven una rama i l'empeltaven de garrofer mascle. Així en un sol peu creixien dos individus cadascun amb un sexe diferent, assegurant la polinització i per tant la producció de garrofes. A aquestes rames o refillols mascles a un garrofer femella els anomenaven jueus ("JUDIOS")

El País Valencià representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.
El garrofer és una arbre cultivat des de  molt antic en  les nostres terres, utilitzant-se la seva fruita, les garrofes , per  a l'alimentació del bestiar: cavalleries, ovelles, cabres,i conills. Les llavors que contenen les garrofes, els garrofins, no van tenir utilitat fins a la dècada dels setanta del segle XX.
El garrofer es va originar en l'Orient Mitjà (Turquia, Síria) , va ser portat a Grècia i Itàlia, al llarg de  la costa nord-africana i cap al Nord,  a Espanya i Portugal. Els missioners espanyols el van portar a Mèxic i Califòrnia.
El peu pot ser mascle el qual no produïa fruït, mascle floridor es diu al nostre poble, el qual mai a sigut identificat per classes, segurament en hi ha moltes; femella, són les que fan fruït; hermafrodita, és aquell arbre que fa fruït i s’autopolinitza.
 És un arbre   adaptat a les terres de secà i  és molt resistent a les sequeres gràcies a les seues arrels extremadament llargues , és longeu (molts dels que queden són centenaris) i reviscola  amb rebrots que ixen de les arrel de les  soques corcades pels pas dels  anys.

 La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.

Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A les Balears, ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.

El fruït és comestible, sobre tot en temps d’escassesa com va passar en la guerra i postguerra civil espanyola. És un aliment energètic amb alt contingut de sucre, aproximadament un 50 %, un 10 % de proteïnes i minerals com calci, ferro i fòsfor.

El garrofí o llavor, és ric en mucílags que tenen la facultat de reduir inflamació de les mucoses, tan en vies respiratòries com en les digestives, actuant en aquest cas contra les diarrees. També redueixen el dolor de les contusiones.

Les fulles i l'escorça s'utilitzen per adobar les pells. És un bon combustible i dona un bon carbó.La fusta de garrofer és densa i resistent als corcs. S'usa en la construcció de mobles i botes.

L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag, que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.

Actualment la polpa es destina per a l’alimentació del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls), per a obtenir alcohol, sucre, Xarops i altres productes d’alimentació com xocolata, farina de garrofa com a condició , entre altres, de molt astringent, etc. Del garrofí s’obté una goma que s’usa amb la fabricació de paper, indústries alimentàries, farmacèutiques, tèxtils, químiques, etc.La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments (especialment les llavors).

Curiositats

Les llavors del seu fruit són de pes força uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascuna; s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, del seu nom en grec antic κεράτιον (keration) prové el mot quirat, mesura encara avui vigent en joieria.




Es diu que la garrofa la consumia Sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que, en alguns llocs, se la conegui com a pa de sant Joan.


Com era la feina de plegar garrofes.

Allà per les festes de Sant Joan començava la campanya, pel matí, una volta aparellat l’animal, s’enganxava al carro. Aparellar l’animal consistia en posar la cabeçà per subjectar els ramals, el colleró per acoblar els tiradors, la selleta per posar el corretjot que subjectava les barres del carro per dalt junt amb el pitral que subjectava les mateixes barres per baix. Per últim es posaven les arretranques o retranques per fer-lo aixar a rere amb els aixadors.

A primera hora del matí eixien els propietaris  a la finca començant pels  llocs més càlids o de solana, on estaven més madures. Calia proveir-se de sacs d’espart o de jute, ganxos de canya per tirar les garrofes i cabassos per plegar-les. Calia també no deixar-se la botija o el cànter d’aigua i el saquet de berena per a tot el dia.


Tota la família participava en la campanya, la tasca de les dones i xiquets era principalment plegar, mentre els homes sovintejaven aquesta activitat amb la collida de les garrofes, cosir els sacs ajudats d’una agulla de cosir sàrries o amb la punta d’una garrofa per a fer els forats per on passar el cordell. També carregar-los al carro o transportar-los amb l’animal a lloc de carregador. En ocasions aquest transport a llom, de la finca al carro, es solia encarregar als xiquets, sempre amb el perill constant que es desnivellés i rodés la càrrega.

Hi havia una garrofera, generalment gran amb molta ombra i a poder ser a l’entrada de la finca on es parava i es dinava, era el parador, una altra servia per posar l’animal convenientment lligat. 

Per la vesprada es tornava a casa dipositant el plegat en el dia a la cambra, lloc de dalt de la casa sec i ben ventilat.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Garrofer

https://artanapedia.files.wordpress.com/2012/06/el-cultiu-de-les-garrofes-a-artana.pdf